domingo, 24 de marzo de 2024

GRAMATICA I VOCABULARI DEL PARE DE LA FILOLOGIA VALENCIANA, EL PARE FULLANA

 Catedra Fullana

 La batalla que va tindre que lluitar el pare Fullana en els seus estudis de Filologia Valenciana va ser l´unificacio de l´ortografia valenciana. A principis del sigle XX reinava una caotica anarquia ortografica a l´hora d´escriure en valencià, com tambe els passava als catalans en aquella epoca a l´hora d´escriure en catala.

Els catalans organisaren el Congres Internacional de la Llengua Catalana (1906) del qual naixeria l´Institut d´Estudis Catalans i les normes catalanes fetes pel quimic Pompeu Fabra per a solventar la qüestio de la normativa catalana; una normativa catalana que, desde aquell temps, ha segut (i es) l´oficial a l´hora d´escriure en catala.

Els valencians tambe feren una normativa per a escriure en llengua Valenciana, el Proyècte de Normes Ortográfiques redactat pel prestigios filolec el pare Fullana i aprovat en un gran consens per Lo Rat Penat en 1914. Es va crear el Centre de Cultura Valenciana (antic nom de la Real Academia de Cultura Valenciana) en 1915, el qual va encarregar al pare Fullana l´elaboracio de la Gramática Elemental de la Llengua Valenciana que es va publicar el mateix any 1915.

La Gramática Elemental de la Llengua Valenciana va constituir un rotunt exit, a pesar de l’humiltat en la que el mateix pare Fullana la va presentar i del descontent d´uns i atres, per no seguir les seues teories. Inclus el mateix Manuel Sanchis Guarner li va dedicar uns elogis:
“Excepcional importancia te per a nosatres la posició del P. Lluís Fullana i Mira, que es indiscutiblement el millor gramàtic valencià que haja existit mai. Sentint la necessitat d´una autoritat gramatical a València, puix te la temptativa de Nebot en 1910 havia fracassat, el Centre de Cultura Valenciana encarregà al Rvd. P. Lluís Fullana la confecció d´una Gramàtica valenciana. L´elecció era bona, car el P. Fullana era indiscutiblement el millor gramàtic local. Era gran el prestigi oficial de Fullana, que l´any 1928 fon designat acadèmic numerari de la Real Academia Española en representació de la llengua dels valencians” (La Llengua dels Valencians)

Com diu el pare Agulló, la prova de l´exit de la Gramática Elemental de la Llengua Valenciana feta pel pare Fullana està en la necessitat d´una segon edicio, en 1918, que estava ya agotà tambe en 1921. Esta Gramatica –l´autentica gramatica popular, com dia el catedratic de Paleografia i Diplomatica, Felip Mateu i Llopis– va ser reedità, en edicio facsimil, xixantatres anys despres, l´any 1978, pel Grup d´Accio Valencianista. Actualment tambe es pot trobar en edicio facsimil en les llibreries Paris-Valencia.

L´atra magna obra del pare Fullana va ser el Vocabulari Ortográfic Valenciá-Castellá. S´edita en 1921. El pare Fullana dedica l´obra al Rector de l´Universitat de Valencia, en Rafel Pastor González, agraintli el seu interes per la publicacio i l´haver favorit la creacio d´una Catedra de Llengua Valenciana en l´Universitat Lliteraria, designantlo ad ell per regentar dita catedra. En la mateixa dedicatoria fa memoria de que l´idea del “Vocabulari Ortográfic” ve d´antic. Primer del Senyor Baro d´Alcahali, siguent President de Lo Rat Penat, i despres acollida favorablement pel Centre de Cultura Valenciana, a proposta de Teodor Llorente Falcó, Director numerari de dit centre.

Aço significa que els mecenes de l´intelectualitat valenciana, en el gran esforç que estan fent per l´unificacio de l´ortografia valenciana pensen novament en el pare Fullana com a l´unic capaç de dur avant l´idea, recolzant el seu “Vocabulari Ortográfic” que conte 45.000 paraules valencianes traduides al castellà despres d´haver fet un ingent treball de camp recorreguent tot el Reine de Valencia i arreplegant la riquea lexica de la genuïna Llengua Valenciana.

 

El Vocabulari Ortográfic –junt a la Gramática Elemental de la Llengua Valenciana– es una de les obres del pare Fullana que mes interes ha despertat. En 1979 va ser reeditat, en edicio facsimil, pel Grup d´Accio Valencianista. I en 1985 Emili Miedes va preparar la reedicio del Vocabulari del pare Fullana, afegint el doblament Castellà-Valencià, editat per ASVAL.

En el prolec de la Gramátia Elemental de la Llengua Valenciana, el Director del Centre de Cultura Valenciana, Teodor Llorente Falcó, explica el pas de jagant que va donar Lo Rat Penat per a solucionar l´anarquia ortografica a l´hora d´escriure en valencià. En 1914, esta entitat valencianista va fer una crida general a tots els escritors valencians, enviantlos uns qüestionaris en els punts principals que devien tractarse per l´unificacio de l´ortografia valenciana. Complimentats dits qüestionaris deurien entregarse en la secretaría de dita societat. Arreplagats estos qüestionaris, es va encarregar al pare Fullana, autoritat indiscutible en Filologia Valenciana, la redaccio d´un proyecte de normes ortografiques per a sometrelo a estudi d´una Assamblea, que poc despres es va celebrar en els salons de dita corporacio valencianista. El Proyècte de Normes Ortográfiques es va discutir ampliament en una serie d´assamblees, en el concurs de tots i donant cada u el seu pareixer sobre cada una de les qüestions ortografiques; el “Proyècte” es va discutir i es va aprovar en les esmenes consegüents.

El pare Fullana diu textualment:

“... la mencioná Societat [Lo Rat Penat] va encarregar al qui subscriu la redacció d´un proyècte de Normes Ortográfiques, aplicáes a la llengua valenciana. Per a la redacció d´estes Normes Ortográfiques, vam prescindir en absolut de les catalanes, aprováes per l´Institut d´Estudis Catalans, segons el desig d´esta societat, que era també el nòstre, per a que nostres ‘Normes’ foren genuínament valencianes, i ajustáes a la doctrina de l´escola evolucionista; perque disponent nòstra llengua de cuants elements fonètics i gráfics es requerixen per a una ortografía valenciana independent, no era conduent demanar préstams a atra llengua que, encara que bessona de la nòstra, diferix notablement d´esta en la seua fonètica i morfología, i deu diferenciarse també en la seua ortografía” (Gramatologia Valenciana, cap. IV, 1919)

Com diu el propi Teodor Llorente Falcó en el prolec de la Gramática Elemental de la Llengua Valenciana:

“Fon una gran sort, pera la resolució de problema tant espinós, el topetar en un hòme molt coneixedor, no sols de nòstra llengua, sino també de les regles i secrets a que se subjècta la formació dels lèxics provinents del llatí. Sinse eixa sòrt, no duptem que la tasca haguera segut dificilíssima, puix, sinse ofendre a nòstres escriptors del día, podem afirmar que ningú, en los moments presents, ha fet estudis tant especials del valenciá, que li permitixquen ostentar el títol de mestre en dita ciència, i les bònes intencions de tots hagueren topetat en els escolls de la falta del coneiximent de la estructura de nòstre lèxic, del que li doná orige i dels seus germans. Aixina s´esplica qu´un problema tant espinós se tractara en unes cuantes sessions, i que el proyècte, ab petites modificacions, sempre propòstes pel ponent, fora aceptat per unanimitat. I sense grans roídos, Lo Rat Penat deixá resòlt un dels més trascendentals assuntes pera el desenrollament de son moviment lliterari, pel cual sigles veníen cridant nòstres escriptors, i que era causa de no pòcs desmays entre la juventut desijosa d´unir son esforç a aquell moviment”.

“Les normes valencianes no mogueren la polseguera que en torn de les catalanes es formá, i éste es atre triunfo del confeccionador del proyècte, hòme progresiu, que sabé en elles armoniçar les modificacions introduídes per la acció del temps, ab el respècte més escrupulós de la fonètica i la etimología de nostra llengua”.

Respecte al criteri empleat per a la redaccio de les Normes Ortografiques Valencianes, en la Gramática Elemental de la Llengua Valenciana el pare Fullana diu textualment:“Al resurgir lo conrèu de nòstra llengua, a mijans del sigle passat [sigle XIX], després d’haver estat esmortida per espay de doscents anys, oblidá casi per complet i fins menyspreuá per pròpis i estranys, la gran i escollida còlla d’Amadors de les glòries valencianes que, per mig de la benemèrita Societat Lo Rat-Penat, prengueren per lo seu conte l´enaltiment d´esta dolça i rica parla. Mes no conseguiren posarse d´acòrt, no obstant els seus esfòrços, respècte a l´ortografía que devíen usar. S´alçaren, al mateix temps, i l´u en front de l´atre, dos sistemes ortográfics, tant encontrats, com encontráes eren les dos tendències que reinaven: la tendència clássica i la tendència vulgar. U i atre sistema adolía dels seus defèctes, una i atra tendència corríen de nit i a fosques per mancar les dos d´una fixa orientació”.

“Els partidaris de la tendència clássica, no tenint en conte que tota llengua, en son desenroll, sempre progressiu, descriu dos línees paraleles: una representá per la Fonètica, i l´atra per l´Ortografía; i que estes dos línees s´òbrin pas sempre les dos a un temps, i aon arriva la una, arrivar també deu l´atra; i que prenint dits partidaris, per norma de lo seu sistema, la línea ortográfica que fon interrumpuda, durant lo trascurs del sigle dèsèt, han sembrat els seus escrits d’un sens fi d’arcaísmes, no podent may acomodar la llengua que’l pòble parlava a la llengua en qu’ells escrivíen”.

“Els partidaris del sistema ortográfic vulgar, partint d’un principi que sería llògic si estaguera ben aplicat, tenen per base fonamental acomodar l’ortografía a la fonètica del pòble, pero no del pòble que conserva la fonètica genuína i pura, sino del pòble que pronuncia apichat, del pòble que ha perdut aquelles bellees fonètiques de que sempre fon enriquida nòstra llengua, i que se conserva en la majoría dels pòbles de nòstre antic Realme. No cap dupte qu’eixe sistema tendix, sense donarse conte ni volerho pretendre sos partidaris, a la desaparició de nòstra verdadera fonètica, a l’implantació d’una ortografía extranya i forastera, a l’empobriment de nòstre lèxic, i, com a consecuència llògica, a la destrucció de nòstra llengua”.

“Al costat d’eixos dos sistemes, está’l sistema, digamli, reformiste, basat en la verdadera fonètica de nòstra llengua, en l’us de nòstres bòns escritors, i en les etimologíes, que may deuen oblidarse, si es vòl que una llengua no perga’l dret de sa filiació, ni renuncie l’herència de sa pròpia mare”.

 

 

Resolta la qüestio ortografica en les Normes Ortografiques redactaes pel pare Fullana i basaes en dit sistema reformiste, aplegava el moment de mampendre la publicacio de la Gramatica Valenciana. Com diu Teodor Llorente, ninguna entitat mes indicà per a patrocinar la publicacio, que el Centre de Cultura Valenciana, nou organisme que naixia en desijos de fer obra intensiva i profitosa, ni cap escritor mes autorisat per a la redaccio de la Gramatica Valenciana que el pare Fullana, autor del Proyècte de Normes Ortográfiques aprovat per Lo Rat Penat i reconegut filolec pels treballs d´investigacio i estudis respecte a les llengües romaniques, especialment a la valenciana. En l´estiu de 1915 el pare Fullana ya havia escrit la seua Gramática Elemental de la Llengua Valenciana i el Centre de Cultura Valenciana acordava per unanimitat la seua impressio immediata. L´exit va ser rotunt, siguent necessaria una segon edicio en 1918 que tambe s´agotaria en poc de temps, en 1921, any que va vore la llum l´atra gran obra del pare Fullana de la qual ham tingut ocasio de comentar en este apartat: el Vocabulari Ortográfic Valenciá-Castellá.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

GOVERN PRESIDENCIALISTE

 

 

Autor: Joan Benet Rodríguez i Manzanares

 Hi ha voltes que u a soles pot parlar de lo que escolta en la televisió, puix per a be o per a mal, és una bona font d'informació per a enterar-se de coses que igual mai no sabries.

Este és el cas d'este chicotet artícul, que més que un artícul com cal, podria ser que fòra a soles una reflexió en veu alta.

L'atre dia a través de la TDT, escoltant un programa de Libertat Digital, puix abans de tindre la TDT no sintonisava esta emissora, escoltí que el president Zapatero cada volta contava menys en el seu govern per a prendre decisions de qualsevol tipo, i ell era al final qui decidia lo que s'anava a fer sense tindre molt en conte les recomanacions dels seus propis ministres i persones que deurien ser de confiança.

Dies més tart també en unes atres emissores com Antena 3 també digueren una cosa pareguda.

I sent aixina, o totes les emissores s'han unit en un complot en contra de la figura de Zapatero, o cap d'elles estarà molt llunt de la veritat al comentar eixa tendència de so Zapatero a ser, “So ordene i mane”, i el fet de que no han d'estar molt llunt de la veritat pot tindre el seu indicador en el fet de que la seua pròpia gent se li està anant del seu costat i estan deixant-lo a soles, obligant al president 'ordene i mane' a jugar no en els jugadors de la plantilla titular, sino en els jugadors que eren els reserves dels reserves, pero una empresa com és Espanya ha d'estar dirigida pels millors.

Pero igual això era lo que buscava, governar no en els millors sino en gent que ell poguera manejar al seu alegre albir.

Ara be, quan un president d'un govern qualsevol i d'onsevol deixa de tindre en conte les veus del seu govern i ell s'encapçala en amo i senyor del mateix fent tots lo que ell diu i a soles per que ell ho ha dit, sense més, passa de ser un president d'un govern democràtic a ser un president d'un govern presidencialiste, (yo ordene i mane)... i la figura d'una persona que encapçala el manament d'un país i este fa lo que ell diu perque ell ordena i mana sense cap tipo de discussió, a mi sempre m'ha recordat als dictador i als governs dictatorials.

La meua reflexió és la següent, si és veritat que estem baix un govern presidencialiste, i a mi em sembla que govern presidencialiste és lo mateix que un govern dictatorial o a lo manco les tres quartes parts d'ell, ¿estem vivint en un país que té instaurada una democràcia i es respecta per tots, sobre tots pels seus governants?, ¿o estem vivint en un país que té instaurada una democràcia pero encobertament estem patint una férrea dictadura?

Siga lo que siga, és este un tema per a reflexionar molt tranquilament i quan aplegue el moment de depositar els vots en les urnes, saber triar a quí votem, puix si este govern o els socialistes actuals que estan en el poder no saben cóm o qué fer en cap dels sentits, hi ha més opcions polítiques que deuríem tindre en conte.

 

 

 

 

 

 

 

GOVERN CENTRAL

  JOAN BENET

 Des de fa molts anys, massa, Catalunya ha defés lo que ad ells els agrada nomenar, països catalans, un invent nacionaliste que reunirien els territoris que inclourien una hipotètica i fictícia nació catalana.

Estos territoris tradicionalment han segut Catalunya, la Comunitat Valenciana, les Illes Balears, la franja ponent d'Aragó, el Roselló Francés, alguns municipis de Múrcia i la ciutat italiana de l'Alguer, pero ara, han arribat més llunt. En la seua intenció de reactivar l'antiga Corona d'Aragó, als territoris dels "seus països catalans", els han afegit tot Aragó, pràcticament tot el sur de França, i territoris de Terol, com Albarrasí o Manzanera.

En primer lloc vullc aclarir que els territoris que els socialistes catalans, (recolzats pel P.S.O.E.), proponen com part de la Corona d'Aragó, mai foren els que constituïxen la mateixa, a soles es una atra deformació de l'història proposta per la maquinària pancatalanista.

Tornant al tema, Catalunya du molts anys lluitant per separar-se del Govern Central Espanyol, encarnat per Madrit, reclamant la seua independència del mateix; pero Catalunya sap be que les quatre províncies que la componen, no podrien subsistir per sí mateixes davant de tot lo món si és deslligaren per sancer d'Espanya. Molt al seu pesar, estarien condenades ad una mort súbita, esclafades pel pes de l'unió que el restant del món estem realisant, puix al contrari que ells, tendim a unir-nos en tots els sentits, puix l'unió fa la força. I he dit 'unir-nos', d'igual a igual, no absorbint en desmesurada prepotència.

Com Catalunya sap açò perfectament, per a poder separar-se d'Espanya, la seua millor arma és anexionar-se tots els territoris que puguen absorbir, i remoure l'antiga Corona d'Aragó anexionant-se l'antiga Corona de Valéncia, l'antiga Corona de Mallorca... és una de les vies mes fàcils.

Pero estan caent ells mateixos en la trampa del centralisme que tant odien, puix la seu central d'eixos imaginaris països catalans estaria en Barcelona, per lo tant relegarien als demés territoris d'eixos imaginaris països catalans, a ser simplement els territoris de Catalunya, una cosa aixina com ara lo es ella d'Espanya. ¿A on estaria la diferència entre lo que pretén Catalunya i lo que actualment es Madrit?. L'única diferència és que ara el poder en molts aspectes lo té Madrit, i Catalunya ha de solicitar la seua aprovació, i una vegada creats eixos països catalans seria Catalunya la que tindria el poder, i la Comunitat Valenciana, per eixemple, la que tindria que demanar-li ad ella la seua aprovació.

A l'igual que diuen que l'anarquia no pot existir per definició, el govern central existix sempre per definició. Sempre que haja un grup de territoris que s'unixquen, haurà un grup de persones que lo dirigixen i automàticament s'estarà creant el govern central, és nomene com és nomene, i tinga a on tinga la seua sèu.

Ad este respecte, a soles afegir, que quines eixirien perdent en este cas, a soles serien els territoris que pretenen anexionar-se, puix Catalunya ya està contant els dies que li queden per a nomenar a les illes Balears, simplement, les illes, o el Roselló Francés, Catalunya Nort.

Després d'eixa somiada anexió vindria l'unitat llingüística, (que molt al meu pesar, estan implantat en la Comunitat Valenciana). En eixos imaginaris països catalans, tindria que parlar-se algun idioma, i clar està, no seria el balear, sino el català, arribats ad este punt, desapareixerien totalment el Balear i el Valencià, ademés del castellà en gran mida. Açò a soles es imposició de la cultura i la forma de ser d'un poble ad un atre, per via política, ya no podem parlar de conflicte llingüístic, ya no cap eixa opció, a soles podem parlar d'un gran i enorme problema polític, i del si no conegut, si intuït trasfondo que mou el problema polític.

Tots sabem parlar valencià, tots saben parlar balear, tots sabem parlar castellà, tots saben parlar català... i el seu vocabulari, pero qui té que dir cóm i en que vocabulari és parla en la Comunitat Valenciana, no ho té clar.

A soles espere, que eixa anexió territorial, mai és duga a terme, puix a soles sería el colofó de la llei de l'autoritarisme.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

GERMANA DE FOIX, VIRREINA DEL REINO DE VALENCIA

 Vicente L. Simó Santonja

05.12.06 

Si importante fue el mecenazgo humanista de Germana-Calabria, quizá lo fuera más el de Calabria-Mencía, porque la personalidad de ésta alcanza cotas difíciles de superar.

Mencía Mendoza (1508-1554) fue contemporánea de Germana de Foix (incluso vivieron, casi los mismos años, 46/48, es decir fallecieron, puede decirse, jóvenes), pero su personalidad humanística es mucho más complicada y completa.

En la “Apología”, de García Matamoros, encabeza la relación de mujeres doctas, comparándola con la Aspasia de Jenofonte y destacando su conocimiento de las literaturas griega y latina. Genéticamente tenía mucho de su padre el Marqués de Zenete, a quien el poeta neolatino Juan Ángel González compuso una elegía, y el Notario valenciano Dionisio Clemente le hizo protagonista de su libro de caballerías “Don Valerián de Hungría”, que lo presentaba como gloria de las Germanías.

No puede extrañar que Vives fuera su preceptor, en Breda, durante dos años, dada la relación Nassau-Mendoza; y ya antes había recibido lecciones, en Guadalajara, de Maldonado, quien le había compuesto el tratado “De felicitate christiana”, que le dedicó en 1541. Se supone que en Breda el trato intelectual con Vives fue intenso, llegando a estudiar y copiar textos de Virgilio, Homero, Tucídides, Salustio, Quintiliano, San Agustín y Erasmo. Y la prueba documental resulta de un inventario de 10 de mayo de 1540, del que resulta poseedora de obras de Séneca, Aristóteles, Lull, Santo Tomás, César, Valerio Máximo. En los finales de los treinta debió conocer al valenciano Maluenda (que figura en los Diálogos de Vives).

Giro intelectual

Con Mencía, la corte virreinal se hizo más intelectual y menos literaria, hasta el punto que en 1544 decide fundar un Estudio en Valencia, que tuviese “mes servici i millor orde”, dotándolo con una renta perpetua anual de mil quinientos ducados, y al estilo del Colegio Trilingüe de Lovaina, que conoció en Bruselas, por medio del hermano de su fundador, Busleyden.

Pero las conversaciones con los Jurados no llegaron a buen fin, quizá en parte, a causa del fallecimiento de Miguel Jerónimo Ledesma. Le brindo a mi compañero en la Real Academia de Cultura Valenciana, el Dr. Medina, que algún día nos explique la vida y obra de este insigne médico, que no obstante polemizar en torno a la sangría en la pleuritis o “mal de costado”, basándose en la anatomía de las venas, fue Catedrático de griego en la Universidad desde 1531 a 1547.

Retornando a Mencía Mendoza, Moreno Gallego, considera que su llegada a Valencia provocó la difusión del discipulado del humanista Juan Luis Vives y el reconocimiento definitivo de su nombre en su ciudad natal.

La virreina consorte contrastaba por su sobriedad con los tiempos de Germana. Una espiritualidad la suya, conectada con el espíritu erasmista, sin derivar a un catolicismo duro. Aunque hay opiniones para todos los gustos. Mientras Bataillon opina que no le espantaba la filosofía de Cristo, Joan Fuster la critica por limitarse a, meramente, rechazar las posturas integristas, y cuando podía haber defendido a los humanistas erasmistas, no se preocupó demasiado de ellos.

 

GALTADES DEL REVES

 Josep Vicent Guillot Bueno

 Als qui de tant en tant nos dona per escriure en la nostra benvolguda i dolça Llengua Valenciana, pagines com ELPALLETER, son alegria diaria per als nostres ulls.

   Tots sabem lo difícil que es trobar bons llibres, revistes, pagines web, diaris…. Que no hajen sigut engolits per l´armoniosa musica celestial d´el “subnormalitzat”.

    En quant als diaris, nos evitem l´esforç de buscar per que de sobra coneguem el resultat : cap.

    Si nos dona per viajar pel mon d´internet, de tant en tant trobem alguna alegria. Pagines com esta, o atres que no estaria de mes la seua visita diaria ya que constantment s´actualissen, es debat en foros, prenen iniciatives i campanyes, etc. Es el cas de valenciafreedom.com, pjvalencianista.org (Plataforma Jovenil Valencianista), llenguavalencianasi.com, Grup d´accio valencianista, Cardona i Vives, Tonico Sansano,  

     La majoria d´estes planes les porten gent jove en ganes de fer coses i treballar.

     En el cas de les revistes, recordant la mitica MURTA, tenim desde la ya veterana LLETRAFERIT, o les mes recents com VALENCIA ES NOTICIA i sobre tot, REVERS. Esta ultima es el clar eixemple d´esforç i dedicacio. Treballs d´investigació, cultura i tradicions valencianes. El seu numero 11 es una clara mostra de que sense subvencio publica de cap tipo, se poden fer coses molt interesants per la nostra cultura. La rabia nos aplega al saber que, si nos plegarem als interessos mes que evidents que tots coneguem, les subvencions, anuncis publics, institucionals, etc.. no pararien.

    Al fer una revista d´estes caracteristiques te pots plantejar dos opcions: la primera seria abraçar les normatives de la tan famosa AVLL(C), traicionar al teu poble i les teues idees, fer una revista comercial, guanyar diners de la sopa boba, o be triar la segon opcio: ser conscient de lo difícil de la teua empresa, saber que tindras que tocar a moltes portes a vore si volen ficar 30 euros per un anunci, gastar a monto de diners en gasolina per a recorrer els pobles i carrers repartint la revista (com per a pagar-li a una distribuidora estem), convencer a molta gent de que parlem de lo nostre en el nostre idioma AUTENTIC, que no cobrem ni un duro per escriure, que ningu nos subvenciona, que les reunions les fem en la nostra casa o en el bar del cantó, que son moltes les hores de son que nos llevem, que tenim que regatejar hasda l´ultim euro a l´imprenta, que vore una fulla en color dins de la revista es una batalla guanyada per a nosatres, que quan Boro li paga a l´imprenta no sap si tornara a recuperar els diners…… Qui llija aço i conega el tema, sabra que encara me quede curt.

 I crec que no es just. Que no n´hi ha dret. Que editorials com Bromera, Tres i Quatre i similars vejen constantment com els arriba aire fresc en forma de subvencio publica. Que voste al igual que yo, estem pagant-los el punyal que un any si i atre tambe se nos clava en lo cor de tot bon valencià. Ells poden traure llibres en edicions de coleccioniste, en bons papers i colors, no tenen por a pedre diners perque no juguen en els seus, ho fan en els nostres.

    Ara li toca a la RACV. Molt estaven tardant. El cavall de Troya va fent cami, i li dona pedres al catalanisme mes pur per a que nos les tire tots els dies. Damunt ells son els legals, son els que s´ajusten a les normes, els que no se´n ixen del cami marcat i remarcat per gent que vol lo mateix a la nostra Llengua com un del Ku Klus Klan vol a un negre

   Voste com yo, serem persones non grata en la nostra casa. Serem els reaccionaris anti-sistema, els inconformistes, els “quatre gats de sempre que se tenen que queixar de tot”. La goteta va fent cami, busquen la nostra foto de genolls plegant-nos a l´incultura, a la mentira, a la farsa.

   La RACV no es per ad ells mes que una colla de carques que no saben lo que diuen, per algo tenen mes de 100 anys, que es diu pronte, ¿qui en eixa edat pot saber lo que diu?.

  ¿I no sera mes llogic creure lo que diuen dotze iluminats, que per aixo els paguem tots i estan ben formats per gent de mes al nort? ¿Que la seua farsa te nomes cinc anys? Bueno ¿i que? Algun dia tenia que ser el primer. Si total, el poble valencia es burro i docil, no importa lo que diguem, mentres ho fiquem en papers de calitat, li ho digam en bones paraules que enredren i enredren pero te pares a pensar i te quedes igual que abans o pijor, trobem dos o tres raonamets pseudo-cientifics…..ells tragaran. Aixo si, als blaveros ni un duro.

Un dia, parlant en un d´estos que saben de sobra de lo que parle, raonavem en rabia. Havien passat un parell de dies des de l´ultima de les grans manifestacions valencianistes. Com sempre, les fonts oficials llimitaven l´asistencia a poc mes d´uns cinc o sis mil els folls que ens pasejavem pels carrers del Cap i Casal (es curios, no sabia que el carrer Colon fora tan estret, yo ya l´havia recorregut, giri el cap i al fondo no es vea la cua dels “pasejants”, i yo no anava al principi de “l´excursio” precisament). El meu contertuli es queixava en rao i llançava una pregunta a l´aire: “¿quants d´eixos estan subscrits a revistes valencianiste?¿quants tenen un llibre en sa casa en normes d´El Puig?¿a on estan quan se´ls demana ajuda en atres campanyes?”. Nomes en que els que l´administracio dia que estavem ahí, hagueren comprat un Tirant dels bons, o comprara una revisteta en bon valencià una volta cada dos mesos (com es el cas de REVERS), un atre cantar tindriem, i no anirien pel carrer en “ulls de borrego del museu de cera” (aço ultim es un homenage al germa Federico, mestre meu de COU en l´escola, valencià d´adopcio, valencianiste de cor i sabio com el que mes). A lo millor es que la veritat no interesa i es millor que la gent siga burra i boba de solemnitat, aixina es mes manejable.

   De totes maneres sempre quedarem un d´eixos “quatre gats” un poquet mes cabuts que ells. Que continuarem demanant 15 euros a l´any per a enviar cultura a les seues cases (¡¡15 euros Senyor¡¡ i que no es faça l´anim la gent…), encara que nos neguen una i mil voltes la seua almoina de nou ric.

FUNERAL DE PACO OBRER

 NOTA: Paco Obrer va descansar en la pau de Deu fa uns anys, pero on se'n donà la noticia no costava l'any exacte del seu falliment. Lo seu cos descansa en el Cementeri Municipal de Valencia, en l'ampliacio  que hi ha junt a la vorera del riu, en lo que coneguem com El Pla Sur. (d.e.p.)

«Este divendres el mon valencianiste s´ha tornat a juntar en mig del dolor per la perdua d´un gran home, un gran valencià i una excelent persona, Francisco Salvador Obrer Obrer.

Paco Obrer, un lluitador de primera llinea, un home fidel a la seua patria, un home que sense protagonismes, que mai els havia volgut, ha segut una peça molt important en la trayectoria de les entitats valencianistes tant desde el punt de vista cultural com a politic

El seu funeral, junta a representats de les entitats valencianistes mes significatives, RACV, en Juan Lladró, el GAV, en Manuel Latorre, la CECRV, en Lola Garcia Broch, ex-militants d´Unio Valenciana, el president de Coalicio Valenciana, l´assessor del regidor de Festes de l´Ajuntament de Valencia, i molts atres compañers i amics com En Miguel Ramon Izquierdo, Miquel Ramón i Quiles, Aparicio, Amparo Cabanes, Juli Moreno que vullgueren testimoniar el seu reconeiximent a Paco i expresar les seues condolencies a la seua dona i a Mabel i Fran, els seus fills.

Desde aci, i sumits en el dol per esta irreparable perdua, testimonien atra vegà les nostres condolencies i ens reafirmen en la continuacio de la seua obra. Descanse en pau.»


FRASES HISTORIQUES - II

SIGLE XI

 "Al- Mudajaxax". El Cairo Tom I pag 14. L´autor Ibn Sida, mort en Denia en l´any 1066 demana disculpes per les incorreccions que puga fer al escriure en arap, afirmant:" ¿Com no he de fer-les -si escric en temps tan alluntats de quan l´arap es parlava en purea- i tenint que conviure familiarment en persones que parlen romanç ?

 SIGLE XII

 Ibn Buclarix (¿? 1106), en l´obra "Almostaini", diferencia noms de les aljamies de Saragossa i Valencia.

Trobem: "archilaga"(argilaga), "formache" (formage), "fel" (fel), "lebre" (llebre), "lop"(llop), "letuga" (lletuga), "parthal"(pardal), "pebre" (pebre), "thapara"(tapera), "thomiello"(tomello),

 Ibn Chobair, que vixque en el transit del XII al XIII, nos proporciona: "yanair" (giner) "febrair" (febrer), "mars" (març).....

 PLANCHS DE SANT ESTEVE

explicacions en romanç en mig de texts en llati, se creuen del sigle XII

 HARCHES: estrofes en romanç introduides entre cançons araps o hebrees

 SIGLE XIII

 Mohammed Ibn Al-Abbar: Histiriador i escritor naixcut en Valencia. Autor de diccionaris bibliografics continguts en els codics Escurialenses nº 1649, 1670, 1673, 1725 y 354. Trobem entre atres, les següents paraules: "Boyathella"(Boatella), "Bunyol"(Bunyol), "monastir"(monestir), "Palma"(Palma), ""Alpwont"(Alpont), "El Sabathair"( El Sabater)......

 En el "Vocabulista in Arábico", atribuit a R. Martí, trobem: "Febrer", "Abril", "Agost", "aljama", "bess"(bes), "conil"(conill), "forca", "imblic"(melic), "mandil", "lop"(llop), "falya"(falla), "panich"(paniç), "ya", "rachchim"(raim).....

 Alguns antroponims que consten en el llibre del repartiment: "Acen axatebi"(Xativa), "Ali Corriola", "Aven Bona", "Avendona", "Avenvives" "Axogorbi" (Segorb)

 "Fori antiqui Valentiae". Encara que en redactats en llati, trobem veus del romanç valencià: "regalicia", "baines", "grayles"(graelles), "canters", "formage", "forreylats"(forrellats), "cobertors", " blanquet", "sedaz"(sedaç), "alquitra", "boix"......

 Trobem entre atres els següents noms de poblacions: "Uldecona", "Biar","Holocau", "Bunyol", "Algecira", "Culyera", "Liria", "Turres Torres", "Montroy", "Picacen", "Alcacer", "Spioca"."Suyllana", "Terrabona""Altura", "Eslida", "Onda", "Borriana".

 Sant Pere Pascual (1227-1300), mossarap valencià, que fon Bisbe de Granada, totes les obres del cual nos han arribat estan escrites en la seua llengua romanç, entre elles: "La Biblia parva", "Libre de Gamaliel", "Remso de Catius", etc, , .

 Antidotarium. Arnau de Vilanova. Naixcut en Valencia pels temps de la vinguda de Jaume I.

 Donis Guinot, i la seua obra mes important, "Obra figurativa ab rims estaramps en lahor del Rey".

 ¿?Encara que la primera edició coneguda dela "Cronica de Jaume I" es de ......, la cita es correspon en l´any........ apart. 312: "E quant foren a 1.ª font que es dejus la roca del castell, dix l'alcayt a Don Pelegri que'l esperas I poch, que ades l'auria. E mentre que ell l'esperava, vee que se despuylava la almexia que vestia, e assech se en la font, e baya's e gita's l'aygua dessus. E quant se fo banyat, envia messatge a Don Pelegri, I(un) sarray qui SABIA NOSTRE LATI,".  

 Sarraí: Del llati Sarracēni, y este del arameu rabinic sarq[iy]īn, habitants del desert, der. de srāq, desert.Arap o mahometà.

 1261.- Els FURS DEL REGNE DE VALENCIA, que es troben en la vitrina d’honor del Salo Foral de l’Ajuntament de Valencia, varen ser escrits originariament en llati. Despres, per a que els valencians de tot el Regne els entengueren i pogueren complir-los, Jaume I (Montpellier, 1208-1276), ordenà que es traduiren a la llengua que el poble parlava: el “Romanç”. Ell els revisà els aprovà, els signà i els jurà el 7 d’abril de 1261. Cent cinc voltes apareix en els Furs “...arromançat per lo senyor rey...”; mai no es nomena un atre idioma. Posteriorment es tornaren a traduir al llati, no faltant la consabuda explicacio, “...Istum forum romansavit dominus rex...” (Fur XXV), o “...Istum forum correxit et in romantio posuit dominus rex...” (Fur XXVIII), o “...enmendavit in romantio dominus rex...” (Fur XXXII).

 Especialment significatiu en “De sentencies, d´actes, de citacions....”.Diu: "Los jutges en romanç diguen les sentencies que donaran, e donen aquelles sentencies scrites a les parts que les demanen".

 ¿? EXPOSICIO BREU DEL CANON Guillem Angles (c.1290-1368): "Comença la exposicio breu en romanç del Canon y del himno angelico del Sançtus"

 ¿? Frai Joan Monzo, i la seua obra en llengua Valenciana "Varii tractatus Idiomate Valentino" (segons Ximeno, te mes obres pero estan en llati)

 1383.- Transcripcio de “La trenta e dues” alabança a Valencia del llibre REGIMENT DE LA COSA PUBLICA, del traductor, escritor i mestre en Sacra Teologia, el francescà Francesc Eximenis (Girona, 1325-1409). Encara que la edicio valenciana fon en 1499, en el text es diu: “e vehent yo a ull en aquest present temps, qui es lany de la incarnacio del Salvador Mil ccc.l.xxxiij.....” Sobre les arrels de la Llengua Valenciana llegim: “... aquesta terra ha llenguatge compost de diverses lengues que li son entorn, e de cascuna a retengut ço que millor li es, e ha lexats los pus durs e los pus mals sonants vocables del altres, he ha presos los millors...”.

 1395.- Prolec - Dedicatoria del manuscrit de VALERIO MAXIMO, d’Antoni Canals (Regne de Valencia, 1352-1419). Era Canals escritor, gramatic, filosof, teolec i frare de l’Orde de Predicadors. Es pot llegir al final de la pagina del manuscrit: “...tret del llati en nostra vulgada lenga materna Valenciana axi com he pogut jatssessia que altres l’agen tret en lenga cathalana empero com lur stil sia fort larch e quasi confus...”.

 1400.-Es la fecha(a cavall entre els dos sigles) quan es pensa que va naixer Jacme Roig. En un fragment del seu Llibre “Lo spill” diu:

     634    sera ’n romanç:

    635    noves rimades

    636    comediades,

    637    amphorismals,

    638    ffaçessials,

    639    no prim scandides;

    640    al pla texides

    641    de l’algemia

    642    he parleria

    643    dels de Paterna,

    644    Torrent, Soterna.

 La llengua de l´algemia o aljamia , del arap “lisan al-jam”, o “ajjamiya”, era, durant la dominació arap, la llengua “extrangera”, la llengua dels cristians, la llengua “musta´rib”, la llengua mossarap, la llengua “rumï”, la llengua romanç, que en Valencia havia evolucionat en la llengua valenciana.

 1408.- En un document notarial, sobre certs drets que tenia la vila d´Onda i que l´orde de Montesa intentava suprimir, es diu literalment: “El sia la veritat del feyt que les paraules que foren entre vos, dit honrat senyer en Lois Sendavena e lo dit comandador d´Onda, fossen en vulgar lengua valenciana, e foren aquestes e semblants en efecte”

 1412.- Pagina manuscrita del ACTA NOTARIAL del 6 de juny de 1412 sobre el famos i historic Compromis de Casp. Diu en l’ultima part: “... Consimilem literam idem domini deputati expedire mandrunt, in ydiomate valentino, parlamnto generali Regni Valentiae, que sigilio reverendissimi domini archiepiscopi Terracone exititit sigillata...”

 1414.- Segons D Lluis Cervero, en un protocol del notari Bonamat Ferrer, hui desaparegut del seu lloc, es fa constar lo següent  “En nom de nostre senyor Deu Jehus e de la sua sagrada Nativitat, sapien tots com yo, Felip Bricet, pelicer, comorant en la ciutat de Valencia, me convench ab vos, en Johan Sanxez, illuminador, alias de legir e scriure de letra e scriptura de lengua valenciana, en pla o alias romans, en tal forma e manera que yo sapia scriure e legir libres de Deu e dig alias de comptes e legir libres appellats romans”.

 1418.- Guillem de Copons (1350-c.1420) diu que posa “en lengua valenciana” el llibre del Tresor per a “donar delit a un seu special senyor e amich (Pere d´Artes), e als de lsa nacio desus dita”.

 1458.- CANONIZACIO DE SANT VICENT FERRER. La proclamacio de dita Canonisacio fon el 29 de juny de 1455 per Calixte III. S’escrigue el 1 d’octubre de 1458, i va ser firmada per Pio II : Diu: “In sua valentina ac materna lingua fuerit semper locutus”.

 1473-1507.- Es el periodo durant el qual es pensa que es varen escriure les “Regles per a squivar vocables”. De Pere Miquel Carbonell i Geroni Pau., catalans. La “regla”  291 diu: “reyna e regina tot se pot dir; mas lo vulgar català e valentià es dir reyna, car regina nos diu sino en cobles o per trones....”

 1478.- Colofo de la BIBLIA, traslladada “... de lengua latina en la nostra valenciana...” per lo molt reverent Micer Bonifaci Ferrer (Valencia, 1355-1417), Doctor en cadascu dels Drets i Tambe en la facultat de Sacra Teologia, Superior General de l’Orde de la Cartoixa i germa de Sant Vicent Ferer. Es la primera Biblia que fou imprentada en una llegua romanç i ho va ser en la ciutat de Valencia en el mes de març de l’any 1478. (Hispanic Society of America, Nova York).

 1481.- Colofo de la HYSTORIA DE ALEXANDRE de Lluïs de Fenollet (Xativa, ¿ -1505), humaniste i escritor. En el colofo d’esta obra, edicio de Barcelona de l’any 1481, es pot llegir: “... en la present lengua valenciana transferida...”.

 1482.- Primera pagina del text de la IMITACIO DE IESUGHRIST, de Kempis, “... esplanat de lati en valenciana lengua...”., per l’escritor i traductor Miquel Perez (Valencia, segle XIV/XV). Fon editat en Valencia l’any 1482. (Biblithèque National, Paris).

 1485.- Prolec de la YSTORIA DE JOSEPH en que es pot llegir al començament: “... Descriure en vulgar de valenciana prosa...”. Esta obra del teolec i escritor Joan Roïç de Corella (Gandia, 1433/1443-1497), s’edità en Valencia on es conserva l’unic eixemplar del mon.

 1489.- LIBER ELEGANTIARUM Podem llegir en les linees del Colofo: “... Explicit liber elegantiarum Johannis Stephani viri eruditissimi civis Valentiani regie auctoritate notarii publici: latina et valentiana lingua: exactissima diligentia emendatus...” LIBER ELEGANTIARUM es el primer diccionari valencià i el mes antic llexic d’una llengua romanç. L’autor, Joan Esteve (Valencia, segle XV), que era escritor i notari de la ciutat de Valencia, l’escrigue l’any 1472, publicant-se en Venecia en 1489.

 1490.- Diu en la Dedicatoria del TIRANT LO BLANCH: “... me atrevire expondre: no solament de lengua anglesa en portuguesa. Mas encara de portuguesa en vulgar valenciana: perço que la nacio don yo so natural sen puxa alegrar...”.

 D’esta novela de l’escritor Joanot Martorell i Mompalau (Gandia, 1413-1468), digue Cervantes que: “... es el mejor libro del mundo...” (Don Quijote de la Mancha, I,cap.VI). (Biblioteca Universitaria, Valencia; British Library, Londres; Hispanic Society of America, Nova York).

 1490.- Diu el Deo gracias del TIRANT LO BLANCH: “... Lo qual fon traduit de Angles en lengua portoguesa. E apres en vulgar lengua valenciana per lo magnifich: e virtuos cavaller mossen johanot martorell...”. Aço ho diu l’escritor Marti Joan de Galba (Valencia, ¿ -1490), el qual escrigue la quarta i ultima part degut a la mort de Martorell. Fon editat en Valencia l’any 1490.

 1491.- Dedicatoria de la IMITACIO DE IESUCHRIST. “Comença lo libre primer de mestre ihoan gerson canceller de paris de la imitacio de iesuchrist e del menypreu de aquest mon miserable splanat de lati en valenciana lengua per lo magnific en miquel pereç ciutada.  Diu al final: “... traduit de lati en valencciana prosa...”. L’autor es Miquel Pereç. Edicio valenciana de l’any 1491.

 1493.- Dedicatoria de LO CARCER DAMOR, de Benardi Vallmanya (Valencia, segle XV), escritor i traductor. Es pot llegir en el començament: “...Traduit de lengua castellana: en estil de valenciana prosa...”. Edicio barcelonina de l’any 1493. (British Museum, Londres).

 1494.- Part de la Dedicatoria de la VIDA DE LA SACRATISSIMA VERGE MARIA. Diu en principi de pagina: “...no deu esser en la nostra valenciana lengua callada...”. L’autor, Miquel Perez. Fon editat en Valencia l’any 1494.

 1495.-8 de juny . Traduccio de l´obra llatina DE QUATUOR NOVISSIMIS SEU CORDIALE. En el colofo llegim: “Cordial del anima, de vulgar lengua castellana en stil de valenciana prosa”.

 1495.-3 d´agost.  Colofo (Deo garcias) del llibre la REVELACIO DEL BENAVENTURAT APOSTOL SANCT PAU. Diu: “... de vulgar ydioma castella en valenciana prosa...”. L’autor, Benardi Vallmanya. Edicio valenciana de l’any 1495. (Bibliothèque National, Paris).

 1496.- Final i Colofo de la PRIMERA PART DEL CARTOXA. Diu el Colofo: “... trelladada de lati en valenciana lengua...”. L’autor, Joan Roïç de Corella. Fou editat en Valencia l’any 1496.

 1497. Edicio en Barcelona del Tirant Lo Blanc. En el colofo llegim: “lo qual fon traduhit de angles en lengua valenciana

1498. Enric de Montagut, en Poesía [Cancionero general], publicat per Óscar Perea, Universitat Complutense de Madrit (Madrit), 2003, escriu:

 Otra suya a un hierro con que señalan los cavallos y la barba de los esclavos, y dixo en valenciano:

D'un gran mal

tostemps ne resta señal.

 1499.- Dedicatoria de la VIDA DE SANCTA CATHERINA DE SENA. Es pot llegir al principi: “... traduir de lati en valenciana prosa...”. L’autor, Miquel Pereç. Edicio Valencia l’any 1499.

 1500.- Colofo (Deo gracias) de la SEGONA PART DEL CARTOXA, on es llig: “...traduhida de latina lengua en valenciana prosa...”. L’autor, Joan Roïç de Corella. Esta edicio fon feta en Valencia l’any 1500.

 1500. 4 de febrer Nicolau Spindeler acava d´imprimir el llibre de “Notes ordenades per lo reverent mestre Bernat Vilanova alias Navarro.” L´obra, pensada i escrita per a l´ensenyança del llati, posa tots els eixemples i correspondencies “in valentino idiomate”.

 1502.- Començament i Colofo del llibre SINONIMA VARIATIONUM SENTENTIARUM, de l’escritor Jeroni Amiguet (Tortosa, segle XV/XVI). Llegim en abdos reproduccions: “... ex italico sermone in valentinum...”. Fon editat en Valencia l’any 1502.

 1502.- “LA YSTORIA DE JOSEPH fill de Ely e spos de la sacratissima verge Maria: traduhyda de lati en romanç de diversoso doctors...”. Com pot vore’s, tant el valencià com les atres llengües de l’entorn es nomenen, algunes voltes, ab la simple denominacio de “romanç”. L’autor, el valencià Joan Carbonell (Regne de Valencia, segle XV/XVI), eclesiastic, apologiste i traductor, era a mes, mestre en Arts i en Teologia. Edicio valenciana de 1502.

 1504.- Llibre de colacions eclesiastiques del archiu del Palau arquebisbal: “...seu mandati de providendo felicis recordationis Alexandri pape sexti lingua valentina expedientarum, vacante obitu Ludovici Catala, episcopi de Orta”.

 1507.- Final del Proemi del ART DE BEN MORIR, de Francesc Eiximenis (1325-1409). Es pot llegir “...he desliberat traure´l segons la possibilitat del meu pobre entendre en llengua valenciana...”. Edicio feta en Barcelona l’any 1507.

 1509.- En Poesías [Cancionero general], de Crespí de Valldaura, llegim:

 Glosa suya a una canción que hizo mossén Jordi de Sant Jordi en lengua valenciana.

Esperança res no dona

a ma pena comportar

l'ora que vinch a pensar:

qui ofen nunca perdona.

 1510.- Miquel Perez comença la dedicatoria de “ La vida de Sant Vicent Ferrer” dirigida “a la senyora na Cirera d´Alapont, muller del magnifich miçer Pere d´Alapont, regent la concelleria u del consell del Rey nostre senyor” ab estes paraules:”me prega que yo volgues pendre treball de traduir de lati en valenciana lengua de aquest glorios sant la historia”

 1511.- Cancionero general de Hernando del Castillo. Quan parla de la poesia en “honor del suavissim nom de Jesús” diu: “Obres de Vicent Ferrandis en llengua valenciana”. De la mateixa manera, abans de la poesia “pensant en vos” posa este titul: “Obres de moceen Vinyoles, desdenyat de sa enamorada, en lengua valenciana

 1511.- El dominic Fray Tomas Vesach, el 17 de setembre de 1511, en el prolec de sa “Vida de la seraphica sancta Catherina de Sena, declara que “ per que dita historia puga esser largament e difusa comunicada a tots aquells e aquelles qui la volran, la ha feta imprentar en nostra lengua valenciana

 1517.- Portada i Introduccio (impresio actual) del llibre PROPALLADIA, comedia de Bertomeu de Torres Naharro (Badajoz, ¿ -1524). Es pot llegir que: “...Mas havéis d'estar alerta por sentir los presonajes, que hablan quatro lenguajes hasta acabar su rehierta. No salen de cuenta cierta por latín e italiano, castellano y valenciano, que ninguno desconcierta...”. Fon editat en Napols l’any 1517.

 1517. S´edita en Valencia el “Libre de la Regla y modo de viure de les monges dirigit per lo benaventurat sant Ieronim a labadessa Eustochia y a les sues monges”, traduit en “valenciana llengua” per Jerònim Gil. La traducció va dedicada “a la molt illustre y Reverent S(enyora) dona Maria Enriques y de Borja, abadessa del sagrat monestir de Santa Clara de la vila de Gandia”

 1518.- Colofo de la PRIMERA PART DEL CARTOXA. Diu: “... trelladada de lati en valenciana lengua...”. L’autor, Joan Roïç de Corella. Edicio feta en Barcelona l’any 1518.

 1518.- Pragmatica del Rey don Johan sobre la Immaculada Concepcio, Valencia, Joan Vinyau, c. 1518.

Diu:  “Plegmatica del molt alt senyor Rey don lohan de immortal e gloriosa memoria ara nouament en crida real e general edicte p manament dels rnagnifichs justicia e jurats dela present ciutat publicada. Traduida de lati en vulgar Valencia per los Reverents mestres de la seu de Valencia”.

 1521.- Portada de BLANQUERNA, del mestre en Sacra Teologia el mallorqui Ramon Lull (1235-1315). “... Traduit: y corregit ara novament dels primers originals: y estampat en llengua Valenciana...”, per l’eclesiastic i escritor Joan Bonlabi (català, natural de Rocafort de Queralt, segle XV). Fon editat en Valencia l’any 1521.

En l´ “Epistola Proemial” diu: “Segons me preguà, ne prengués yo lo carrech conexent me affectat a la ciencia de aquell en que no·y sia docte, ni menys llimat en dita lengua com sia a mi peregrina y strangera

 1521.- Portada del LLIBRE D’ORACIONS, de Ramon Lull. Llegim: “... Traduit: y corregit ara novament dels primers originals en lengua valenciana...”, pel mateix Joan Bonlabi. Edicio valenciana de 1521.

 1522.- Un monge de Montserrat traduix la “Vita Christi de sant Bonaventura” en llengua catalana. Diu: “He desliberat arromançar lo present libre, puix veig que fins aci, en nostra catalana lengua no es esta (sic) transladada, y acabat que lo Cartuxa se tropia entre nosaltres en lengua valenciana, que es a la nostra prou conforme. Empero per ser tan prolixament en quatre grans libres partit, no es posible facilment saber per ell en breu temps tota la vida del senyor.

 1523.- Portada del llibre SCALA DEI, on es pot llegir: “... Novament traduit de Lemosi en nostra lengua vulgar Valenciana...”. L’autor de la traduccio, discutit, traduix a Francesc Eiximenis. Edicio barcelonina de l’any 1523.

 1535.- Juan de Valdés, en “Diálogo de la lengua” escriu: “....y tuvo principio que en España se hablassen las otras quatro maneras de lenguas que oy se hablan: como son la catalana, la valenciana, la portuguesa y la vizcaína.” “La valenciana es tan conforme a la catalana, que el que entiende la una entiende casi la otra, porque la principal diferencia consiste en la pronunciación que se llega más al castellano, y assí es más intelegible al castellano que la catalana.”

 1546.- Portada de la GRAMATICA VALENCIANO-LATINA, del mege i excels humaniste Andreu Sempere (Alcoy, ¿ -1572), de la que se’n feren prop de quaranta edicions: la primera en Valencia en 1546, seguint-li’n sis mes durant el segle XVI, dos en Barcelona en 1570 i 1637, dos en Caller (Sardenya) en 1557 y 1583, i mes de vint en Mallorca en els segles XVII, XVIII y XIX. En tots estos llocs s’estudia el llati, durant molts anys, ab una Gramatica Valenciana. La present edicio es de Palma de Mallorca de 1749.

 1549.- Refranes o proverbios en romance Núñez, Hernán PUBLICACIÓ:  CORDE (Madrid), 2001

 A dona afeytada, gira li la cara. El valenciano. A la muger afeitada buelve le el rostro.

De gos que mord y no lladra, de aquex te guarda. El valenciano. Del perro que muerde y no ladra, de aquel te guarda.

De prometre, no dol lo ventre. El valenciano. De pobre obispo, pobre beneficio.

De casa de teulada mala, de aquexa te guarda. El valenciano. De casa de tejado malo, de essa te guarda.

Figa verdal, y moça de hostal palpan se madura. El valenciano. Higo verde y moça de mesón, pellizcando maduran.

Les paraules bones son, mas lo morro, foch quel creme. El valenciano. Las palabras buenas son, mas el sonsonete: fuego que le queme.

 1550. Égloga pastoril, d´autor anónim PUBLICACIÓ:  Urban Cronan [R. Foulché-Delbosc], Imprenta de Fortanet (Madrid), 1913:

 diz que mueren a montones!

Juan Mel. Calla, que dizen moltones,

si entiendes lo valenciano.

Peranton No so sino castellano,

y bien llano;

 1555.- VOCABULARI VALENCIÀ-CASTELLÀ (impresio de l’actual segle), prologat per l’escritor i politic Salvador Guinot i Vilar (Castello, 1866-1944); l’autor de l’edicio original fon Joan de Resa -pseudonim de l’Honorat Joan- (Regne de Valencia, segle XVI) el qual feu este VOCABULARIO VALENCIANO-CASTELLANO per a la millor comprensio dels castellans de les obres d’Ausias March, que varen ser publicaades en Valladolid l’any 1555, en Llengua Valenciana, de les quals este “Vocabulario” formà part.

 1561.- EPISTOLA PROEMIAL ALS LECTORS., de Onofre Almudever. Consta en la segon edicio de “Lo Spill”. Diu: ...senti que tocaven a les portes del descuyt lo zel y amor a la nostra materna llengua.... Si no fosseu ingrats a la llet que haveu mamat y a la patria on sou nats.....Y que aço sia veritat provas entre les altres ab les obres de aquell vostre Exelentissim poeta y estrenu cavaller mossen Ausias March, que essent natural de Valencia, los Cathalans lo san volgut aplicar y los castellans han treballat de entendrel, fenlo en achademies publiques llegir. Y com a estos que dit tinc nols sia natural axi per la carencia de la força de la llengua, com per la varietat dels enteniments......

 1561.- EL CORTESANO, de Luis Milán. “Representa la córte del real duque de Calabria y la reina Germana, con todas aquellas damas y caballeros de aquel tiempo, habilitando algunos que para dar placer fueron habilitados por el Duque, haciendo que hablen en nuestra lengua valenciana como ellos hablaban”. I “La Reina rió mucho y dixo: Doña Hierónima, siempre querria que hablásedes en valenciano, que en vuestra boca es gracioso; las dos podemos cantar”.I “Dixo la Reina: Por mi fe yo no me fiaria de vos por un refran que dicen en valenciano..”

 1562.- Anales de la corona de Aragón, 1ª parte, de Jerónimo Zurita,( publicació:  Ángel Canellas López, CSIC (Zaragoza), 1967). Diu: “Proezas milagrosas que fray Vicente Ferrer hizo en Génova a imitación de los apóstoles. Fue muy constante y notorio que predicando en su lengua valenciana era su elocuencia tan extraña que parecía más divina que humana, porque movía a los extranjeros de diversas lenguas como si predicara a cada uno en la suya”

 1564.- Joan de Timoneda, en el seu llibre “Buen aviso y portacuentos”, en el conte 61, escriu: “A lo cual respondió el autor, en lengua valenciana, por ser natural suya, lo siguiente: -En boca medida, i la bolsa estreta, nu fet en bragueta, sustenten la vida i fan-la quieta. TRADUCCIÓN: -La comida medida, la bolsa bien cerrada, de exceso sexual nada, mantienen la vida y la hacen sosegada.”

 1566.- En “ Les Instruccions, e ordinacions per als novament convertits del regne de Valencia: "...fetes per autoritats Apostólica y Real, y ordinaria per los Illustrissimos, e Reverendissimos senyors don Jordi de Austria Arquebisbe de Valencia, e don Antonio Ramírez de Haro, Bisbe de Ciudad Rodrigo, Conmissari, e Inquisidor per la Santa Sede Apostólica......” diu: “E que los pares y mares treballen a sos fills quant seran de poca edat de parlarlos en lengua Valenciana: per que quan siguen grans puguen dexar la algarabía mes facilment”

 1566.- Joan de Timoneda, en EL PATRAÑUELO. En l´epistola al llector diu: “Y, así, semejantes marañas las intitula mi lengua natural valenciana rondalles, y la toscana novelas, que quiere decir:.....”

 1568.- “PLEGMATICA del molt alt senyor don Johan, primer de aquest nom Rey de Arago de inmortal y gloriosa memoria, olim en crida Real e general edicte, per manament dels Magnifichs Justicia e Jurats que tunc eren de la present ciutat de Valencia publicada, traduida de Llati en vulgar Valencia: per los Reverents mestres de la Seu de Valencia en lany MCCCXCiiij.” ¡1364!

 1569.- Segona pagina del “Aviso para el curioso lector” del VOCABULARIO DEL HUMANISTA, del sabi humaniste Llorenç Palminero (Alcanyis, 1514-1580). Palminero apunta en este “Aviso” que: “... si no hallo vocablo con que arromançar una cosa en Castellano, pongola en Valenciano, Italiano, o Frances, o lengua Portuguesa...”. Fon publicat enValencia l’any 1569.

 1574.- LIBRO DE ALABANÇAS D’LAS LENGUAS HEBREA, GRIEGA, LATINA, CASTELLANA Y VALENCIANA. L’autor es l’escritor i historiador, Doctor en abdos Drets, Rafael Marti de Viciana (Borriana, 1502-1574). Fon editat en Valencia l’any 1574.: "Y más ha concedido Dios a Valencia una lengua polida, dulce, y muy linda, que con brevedad moderada...." "de la latina tomaron todos los otros vocablos para hacer que la Lengua Valenciana fuese muy copiosa y tuviese propio nombre a cada cosa por rara que fuese".

 1575.- Nota de l’autor del llibre THESAURUS PUERILIS, de l’escritor Onofre Pou (Girona, segle XV-XVI). Es llig en la susdita nota: “... esta primer lo vulgar en llangua Cathalana, y Valenciana, y despres lo llati...”. Edicio de Barcelona de l’any 1580. Primer fon l´edicio valenciana, Pedro Huete, 1575

 1575.- “Libro de los relojes solares” de Pedro Ruiz. Escriu: “....y por esta causa quedáramos privados de conocer las horas por semejantes reloges, los quales fácilmente se hazen portátiles, si Dios, Nuestro Señor, no descubriera la virtud y fuerça de la piedra ymán, a la qual en nuestra lengua valenciana llaman caramida.”

 1576.- REQUESTES DEL ANY 1576. Ajuntament d´Elda.: “... Que atento que la Sentencia que se ha de dar en esta Causa está en poder del Scribano, ordenada en lengua castellana y firmada, y que conforme a Fueros deste Reyno no se puede publicar dicha Sentencia sin que primero se traduzca en lengua valenciana, proveyo...”.

 1579.- “LAS OBRAS DEL EXCELENTISSIMO POETA AUSIAS MARCH, Cavallero Valenciano. Traduzidas de lengua Lemosina en Castellano” pel poeta Jordi de Monte Mnayor (Portugal, 1520-1561). Es sabut que antigament alguns autors li donaren al parlar del Sur de França i Corona d’Arago, el nom de llengua llemosina; en el segle XIX tambe hi hague un brot de reaniximent nostalgic del mateix nom. No obstant, l’edicio de l’obra en la llengua original d’Ausias March, feta en Valladolid en 1555, per Joan de Resa, du al final un Vocabulari Valencià-Castellà.

 1586.- Dors del foli 977, MANUSCRIT propietat dels P.P. Dominics de Valencia, que conté un deliciosa narracio en forma de declaracio jurada, feta per un valencià, l’honorat Jeroni Ferrandis, que va coincidir en Colombia ab Sant Lluïs Bertran (Valencia, 1526-1581). Es un testimoni incontrovertible sobre la llengua en que parlava el sant. Diu entre llinies: “... y que este testigo hoyo predicar el dicho Fray Lluys Bertran en lengua valenciana siempre y vio que los dicho Indios le entendian...”.

 1589-1629. ."Coses evengudes en la ciutat e regne de Valencia" de Pere Joan Porcar.

 Cançó en alabansa de mosén Francés Geroni Simó, en totes les llengües.

Valencià:

Gran plaer dau en la terra,

però tinch molt gran reçel

que.n doneu més en lo cel.

 Predicà el doctor Bonaventura Grau, pavordre de Valencia y de la Congregació de Sent Felip Neri, que fonch sermó en valencià, lo més grandiós que se podia predicar.

 1592.- Francisco Agustín Tárrega, en “Discurso o recopilación de las necesidades más ordinarias en que solemos caer hablando, introducidas ...” Diu: “..una ymagen d'él arrodillada delante de una puerta, que en valenciano se llama porta, con este mote en essa lengua: "Qui no pot a la señora, la porta adora". Digna sentencia del famoso Sócrates.”

 1595.- Els sindics de les aljamies dels moriscs del reine de Valencia escriuen al rei Felipe II en 1595. Asseguren que "muchas gentes, hombres y mugeres, no entienden la lengua valenciana ni castellana por el poco comercio y trato que tienen fuera de sus Baronías".

 1595.-20 de maig.: “Que ningun muchacho nuevo convertido aprenda a leer ni escrivir aravigo sino castellano o valenciano. Que en cada lugar aya un carnero donde se entierren los moriscos, y no los dexen enterrar segun su secta..”

 1595 En “Los moriscos españoles y su expulsión” de Pascual Boronat y Barrachina, any 1901, es transcriu: (17 de mayo de 1595) “Resolvio su Majestad que los nuevos convertidos sean enseñados en lengua castellana y valenciana y que en las dos lenguas se hiziessen cathecismos y que se escriviesse al Patriarca que hiziesse reconocer el cathecismo que hizo el arçobispo Don Martin de ayala y que añadiendo y quitando lo que fuessa conveniente le embiasse a su Majestad antes de imprimirle.”

 1598.- "Libre de memories de diversos sucesos e fets memorables e de coses senyalades de la Ciutat e Regne de Valencia".

 Francesc March, "Jurat en Cap dels ciutadans" conta la jura per Virrey del Conte de Benavent

 ".....tot lo qual rahonament li feu en llengua valenciana com es costum y practica...."

 Embaixada a Madrit per a donar el pesame al nou rei per la mort de Felip II. Francesc March, Jurat en Cap dels ciutadans, escriu:

 "...acabat de pasar lo Sindich se li dona la embaxada en esta forma y en llengua valenciana."

 1600.- Consta documentalment, que el 14 d´agost de 1600, els inquisidors, manaren al notari Geroni Sanç, “ que traduxese de lengua valenciana en lengua vulgar castellana” els informes realizats per els familiars Ballester, Orti y Batrina.

 

1602.- Autobiografia de Català de Valeriola.

 Fiu registrar en la cort civil los titols de la calificaçio de mon germa yl de la mia familiatura en la 67 ma de manaments y en pares, folio 36, del any 1602, tragui dos copies, la una en castella y la altra en valençia.

 1604.- Dedicatoria de la PRIMERA PARTE DE LA CRONICA GENERAL, de Pere Antoni Beuter (Valencia, 1490/1495-1554), historiador, teolec i primer croniste del Regne de Valencia. Editat en 1604 en Valencia, es una fidel reproduccio de la de 1546, i es pot llegir: “... Imprimiose pues en lengua Valenciana, como yo la compuse...”.

 Autobiografia de Català de Valeriola.

 .".....y pujaren a donar a Sa Magestad (Felip III) tres petiçions, les ordinaries, y en aversen baixat, lo secretari Domingo Ortiz, presehint manament de Sa Magestad, se posa a llegir la proposiçio en llengua valençiana, es molt honrosa y molts cavallers ne aviem pres copia...."

 "....y porque no se pierda algun libro de la Governacion, donde esta este processo o parte del, hize que se traduxesse la sentencia de lenguaje valenciano en castellano y esta registrado como digo arriba, que el valenciano esta en la dicha Governacion....."

 Lope de Vega Carpio en la seua obra “El peregrino en su patria”, escriu:

 

JUE. Cusi voglio far anche io,

y en omni lingua parlar.

En valenciano diró:

Cap de mi mateix, voleu

que os nafre, giraus, per Deu,

que os trenque el cap, bo está axó.

En portugués: Miña dea

ollai que por vos me fino,

morto sou; y en vizcaíno:

Agur zuremecedea;

y en francés y en alemán.

 1604-1621.- Bartolomé Jiménez Patón en “Elocuencia española en arte” : “Y en España hay otras cinco, que son la valenciana, asturiana, gallega, portuguesa; las cuales se han derivado desta nuestra quinta, o principal y primera, originaria española, diferente de la cantabria.”

 1609.-"LOS SERMONES Y FIESTAS QUE LA CIUDAD DE VALENCIA HIZO PARA la beatificación del glorioso padre San Luis Bertrán". L´obra es de Fra Vicent Gomez i Corella. En la pag 170 hi ha uns versos de Jeroni Martinez de la Vega a Sant Lluis Bertran. Gomez i Corella els titula: "Redondillas por el mismo en lengua valenciana".: Jeroni Martinez de la Vega escriu:

Y que en llengua valenciana

vostres llaors comence este dia

la pròpia raó ho demana

que ès esta la llengua mia

i, en vos, la llengua mes plana.


1609.- “España defendida y los tiempos de ahora, de las calumnias de los noveleros y sediciosos” de Francisco de Quevedo y Villegas. Diu: “Respondamos aora a Jerardo Mercator. Si la lengua castellana tiene casi todas las vozes griegas asi como los griegos las pronunziaron, i es toda latin en los idiomas diferentes solo casi en la pronunçiaçion, como valençiano, portuges i castellano.”

 1610.- Gaspar Escolano en el seu llibre “ Década primera de la historia de la Insigne y Coronada Ciudad y Reyno de Valencia diu: “....de suerte que arrimando algunos vocablos groseros que hoy en dia se quedan en la catalana, poniendo en su lugar de la latina los que bastavan, cepillando los que tenían mal sonido y escabrosidad en la pronunciación y generalmente escogiendo una dulce forma de pronunciar, sin el horror y desabrimiento con que usan desta lengua en las provincias que la conocen por natural, ha venido a tener nombre por sí y llamarse lengua valenciana y a merecer asiento entre las mas dulces y graciosas del mundo”.

 1615.- Se publica “La gran sultana” de Miguel de Cervantes Saavedra Madrit: Viuda de Alonso Martín. Fa dir als personages de l´obra de teatre:

 CADÍ ¿Y cuáles son las que sabes? MADRIGAL La jerigonza de ciegos, la bergamasca de Italia, la gascona de la Galia y la antigua de los griegos; con letras como de estampa una materia le haré, adonde a entender le dé la famosa de la hampa; y si de aquéstas le pesa, porque son algo escabrosas, mostraréle las melosas valenciana y portuguesa.

1617. De nou Cervantes, en “Los trabajos de Persiles y Segismunda” fa dir a un dels seus personages: “principalmente les alabaron la hermosura de las mujeres de Valencia y su extremada limpieza y graciosa lengua, con quien sola la portuguesa puede competir en ser dulce y agradable"

 1621.- "Libre de memories de diversos sucesos e fets memorables e de coses senyalades de la Ciutat e Regne de Valencia".

 y lo dit Sr Virrey se alça en peus y espera la embaxada, la qual lo dit Bayarri li dona ab alta e inteligible veu en la nostra llengua valenciana

 1623.- "SOLENES Y GRANDIOSAS FIESTAS QUE LA NOBLE Y LEAL CIUDAD DE VALENCIA ha hecho por el nuevo decreto que la Santidad de Gregorio XV, ha concedido en favor......". Del doctor Joan Nicolau Crehuades.

Dos vexamens ha volgut

mossen Sala perque escriu

ab dos llengues, i ha perdut

en lo valencia, puix diu

per dir "acudix", "acut".

 

1629.- Antonio Vázquez de Espinosa en “Compendio y descripción de las Indias Occidentales. Primera parte”: “......la diversidad de naciones que en diferentes tiempos vinieron a España causaron diversidad de lenguas, como son la vizcaína, valenciana, catalana, portuguesa, gallega y otras diferentes

 1639.- Foli 69 correspondent al monasteri del Puig i de son Verge de la HISTORIA GENERAL DE LA ORDEN DE LA VIRGEN MARIA DE LA MERCED, del poeta i dramaturc Tirso de Molina -pseudonim de Fra Gabriel Tellez Giron (Madrid, 1570/1572-1648)- Diu en les primeres llinies: “... Y aunque de nuestro cerro consagrado (llamanlos Puig en lengua valenciana, sucesora de la lemosina)...”. (Biblioteca de la Real Academa de la Historia, Madrid).

 1639. SIGLO CUARTO DE LA CONQUISTA DE VALENCIA, de Marc Antoni Ortí Ballester. Diu:

“En algun temps (i no tan antic que yo no l´haja alcançat) solia fer-se tan gran estimacio de la llengua valenciana que quan en les juntes de la Ciutat, Estaments e altres Comunitats, algu dels valencians es posava a parlar en castellà, tots los demes s´enfurien contra ell dient-li que parlas en sa llengua.”

 1639. Bartolomé Jiménez Patón en “Discursos de los tvfos, copetes y calvas”: “¿Ai enfado como este que dizen consiste la hermosura en hablar afectado siendo aldeanas de Italia hablan gerigonça griega, que es como nuestras castellanas hablar sevillano o valenciano? ¡Afectación tan odiosa en mugeres quánto más lo será en ombres!”

 1647. DICCIONARIO ALPHABETICO DE DICCIONES, JUNTAMENTE CASTELLANAS Y VALENCIANAS. Diccionari anonim de 376 pagines, escrit per un capellà.

 1651.- Part del Prolec de MEMORIAS DE LOS SUCESOS PARTICULARES DE VALENCIA, Y SU REINO EN LOS AÑOS MIL SEISCIENTOS QUARENTA Y SIETE, Y QUARENTA Y OCHO, TIEMPO DE PESTE, en que es pot llegir: “... En alabança del Autor del libro. Romance en idioma Valenciano...”. L’autor, Fra Francesc Gavalda (Valencia, 1618-1686), de l’Orde de Predicadors, fon Catedratic i Doctor en Teologia en la Universitat de Valencia, aixina com historiador de renom. Fon editat en Valencia l’any 1651. L’autor del “Romance” es Pere Jacint Morla (Valencia, ¿ -1656), eclesiatic i lliterat.

 1654.- TRACTATUS DE REGIMINE URBIS ET REGNI VALENTIAE, del doctor Llorenç Matheu i Sanz. En la pagina 504 diu: “Reperi in Hispania linguas: verterme propiam. Cantabricam, graecam, latinam, Arabicam, Celtiberam, Caldeam, Hebraicam, Valentinam, Catalaunam......Mes avant continua diguent: “At traducta ad catalaunos et nobis comunicata per nostros majores, succesive ita perpolita et elegantia imbuta fuit, ut odie ab ea distinguitur, speciem distintam constituendo, sicut enim Castellana differt ab Aragonesa elegantia et esplendore, sic similiter Valentina a Catalauna”. Y també: " Sed quod magis eam (linguam) illustrat, ni fallor, est aptitudo, quam praesefert ad cunctas linguas discendas, et pronunciandas, ita ut Valentini sic exteris linguis imbuuntur, ut inter professores, vel nativos carum difficillime cognosci tanquam exteri queant."

 1654.- "Llibre de les asistencies y funccions..." de Joan de Valda : ".....per celebrar-se en la dita esglécia la festa de la sua canonizasió, que fonch en semblant dia. Y predica lo predicador de la ciutat en llengua valenciana."...... "Asisteixen los jurats, racional y síndich o síndichs a la missa y sermó. Predica lo predicador de la ciutat en llengua valenciana"..... per estar ocupada en la iglécia a la mateixa hora. Predica lo predicador de la ciutat en llengua valenciana; diu la missa lo capellà de la ciutat, lo qual, en acabar-la de celebrar......"Predicador de la ciutat predica dia de l'Àngel Custodi en valencià."

 1656.- Marc Antoni Orti i Moles (Valencia, 1647-1687), composta en ocasio de conmemorar el segon centenari de la canonisacio de Sant Vicent Ferrer.

pags 111-119: "Tambien se traçò que uno destos villancicos se dispussiese en lengua Valenciana, atento a lo que era el Santo Patron Vicente Ferrer i que solia predicar en su lengua nativa....""Predicó en esta ocasión en lengua Valenciana, como se estila en la Ciudad en las fiestas que corren por su cuenta..." "la lengua Valenciana, conforme a la corriente costumbre, ha observado lo mismo que la Castellana...."

"...i el conocimiento de que ay siete vocales en la lengua Valenciana.."

pags 197-199:

"A mes de ser cosa plana

lo mostrar les experiencies

ques diligencia molt vana

inquirir les exelencies

de la llengua valenciana"

 1663.-SOLEMNES FIESTAS QUE CELEBRÓ VALENCIA A LA INMACULADA CONCEPCIÓN, de la Virgen Maria, por el supremo decreto de N.SS. Pontifice Alexandro VI. Editat en l´obrador de Jeroni Vilagrasa. De Joan Batiste de Valda y Moya. En la pag 278 escriu: "...donde los oficiales de ella, vestidos en forma angelical, no se daban manos a imprimir y esparcir (en nuestro idioma valenciano, escritas de elegante estilo y agudo concepto), estas coplas"

 1665.- Josep Mariano Ortiz, diu en el seu Llibre "Disertación histórica de la festividad y procesión del Corpus...", 1780, (pag14), que la Roca de Sant Vicent en l´any 1665, portava el seguent tercet:

 

Es la Lengua Valenciana

Lengua del Espirit Sant

Com se veu en este Sant.

 

1666.- SERMO DE LA CONQUISTA, de Gaspar Blay Arbuxech. “... y per ser de un sanct valencià, nat en ella lo any 1227 lo docte y benaventurat Pare S. Pere Pasqual......en un llibre, que entre altres molts escriguè en nostra llengua valenciana, intitulat per los Authors vulgarment Biblia chica, inpres en Barcelona lo any 1492.....”

 1667.- "REALES FIESTAS QUE DISPUSO LA NOBLE , INSIGNE CORONADA y siempre leal ciudad de Valencia ,a honor de la milagrosa imagen de la Virgen de los Desamparados, en la traslación a su nueva sumptuosa capilla". De Francesc de la Torre i Sebil. Diu  que el Regne de Valencia “.. con la voz de reino se entiende comúnmente...” (pag 124). Reconeixia la llengua valenciana diguent: “ que la lengua sea valenciana, castellana o latina” (pag 44). Quan titula u dels romanços en honor de la Mare de Deu, ho fa d´esta manera: "Romance en lengua valenciana". Els romanços de Miquel Serres i Valls es titulen: "Romance escrito en lengua valenciana"

 1667. RAMELLET DEL BATEIG. Iuan Batiste Ballester, escriu: “ Que sia la lengua valenciana millor que totes les de Europa, en apres de la lengua Sancta.....” “Parlavas lo valencià lenguage en Proença, tota la guiana y França gotica, y ara en Catalunya, Regne de Valencia , Mallorca y Ivisa. Pero als mes els queda al pronunciarla cert margall que nol tenim los desta Ciutat.” “La llengua valenciana es la primera mare de moltes poesies, com Rimes, Estrambots.....”

 1667.- DIETARI AYERDI. "Y sent mut y sort de sa nativitat, parlava en castellà y valencià y nomenava cada cosa de les que veia per son nom propi, com si o aguera deprés des de chiquet .......

 1675.- Part del Prolec del llibre DE LA INSTITUCIO, GOVERN POLITICH, Y JURIDICH, COSTUMS, Y OBSERVANCIES DE LA FABRICA VELLA, DITA DE MURS, Y VALLS; Y NOVA, DITA DEL RIU, editat l’any 1675. El seu autor, Josep Llop (Valencia, 1630-1685), era Jurisconsult, Doctor en abdos. Drets, deca dels advocats de la ciutat de Valencia, etc. En el prolec, Mossen Falcó, al censurar el llibre escriu: “... Y no es de menys cosideració el haver usat lo Auctor del nostre Idioma Valencià...”.

 1676.- fray Francisco de Santa Inés, en “Crónica de la provincia de San Gregorio Magno en las Islas Filipinas”, publicació Leandro Corrales, Tipo-Litografía de Chofre y Comp. (Manila), 1892.

“.....Las seis referidas, aunque en rigor son diferentes, simbolízanse tanto entre sí, que en breve se entienden y hablan los de una nación con los de la otra, al modo que en Italia la toscana, lombarda y siciliana, y en España la castellana, portuguesa y valenciana. Y la causa de simbolizarse tanto estas lenguas entre sí, es la misma que en Italia y España, porque como allí se originan aquellos de la romana, así aquí éstas de la malaya.”

 1677.-VIDA ADMIRABLE DEL SIERVO DE DIOS FRA PEDRO ESTEVE...De Cristofol Mercader:

"Aplicó la fábula de la encina y la caña en su Lengua Valenciana en que siempre predicava" (pag 47)

"...dixo en lengua valenciana en que siempre predicava" (pag 52)

"Compuso unos gozos a la santa imagen Nuestra Señora de la Montaña, que en lengua valenciana dezian"(pag 97)

"Los ojos puestos en el cielo, cortando el discurso, que se seguia, dixo en su lengua valenciana" (pag 132)

 1688.- Part de la CARTA DE DON HIPOLITO DE SAMPER Y GORDEJUELA (Valencia, 1633-1700), “Procurador General de su Orden de Montesa, Capellan de Honor de S.M. de su Consejo, su Asesor Jubilado de Bayle, General de la Ciudad, y Reyno de Valencia, Administrador del Hospital de Aragon, y Juez de la Nunciatura de España”, datada el 20 d’agost de 1688 i inserta en el llibre VITA CHRISTI, de Sor Isabel de Villena (Valencia, 1430-1490), del qual s’imprimi la primera edicio en Valencia l’any 1491. Es pot llegir entre llinies: “... Otro intitulado: Vita Christi, de la Reverent Abadesa de la Trinitat, compuesto en lengua Valenciana...”.

 1689.- Portada i explicacio sobre el motiu d’escriure en castellà les EXEQUIAS DE LA REYNA NUESTRA SEÑORA DOÑA MARIA LUYSA DE BORBON, escrita per Josep Orti y Moles (Valencia, 1650-1728), i editat en Valencia l’any 1689. Llegim: “... y por si el idioma Valenciano causare alguna dificultad...”.

 1692.- En la página 149 del llibre “Cielos de fiesta musas de pascua en fiestas reales que a S. Pascual coronan...., Fray Joseph de Jesús, afirma: “del carro triumfal iban esparciendo a dos manos las siguientes poesias impresas en lengua valenciana”. En la pag 80, diu:" Compónese el signo de Cáncer de nueve estrellas, que servirán para manifestar nueve jeroglíficos en lengua valenciana"

 1692, En escrit anonim del Romancero General (Agustín Durán, Rivadeneyra .Madrid, 1851), llegim: “Ya saben hablar frances, Italo, inglés y caldeo, Vergamasco y valenciano, Portugues, morisco y griego.”

 1707.-LIBRO DEL REAL ACUERDO.En la plana 103, al dispondre de l´actuacio conjunta de dos relators, castellà i valencià respectivament, quan “pleitos son autados en lengua valenciana

 1723.- Gregori Mayans y Siscar, en la seua obra “Abecé español”:

 porque los españoles medianamente instruidos hablamos con ella quando queremos hablar con un lenguage común a toda España, olvidando para esse fin el valenciano su lengua, el catalán la suya, i assí los demás.

En una palabra, no deve atenderse al origen porque la pronunciación es diversa, i assí, el que escrivirá en valenciano escrivirá bien Xátiva, i no de otra suerte. I el que escrive en castellano deve escrivir Játiva, porque la pronunciación es distinta, i la Xa o por mejor decir la Xeiis de los valencianos, a la qual el vulgo llama Ecs con nombre latino, es letra simple, de suavíssima pronunciación......

 1732.- Portada de PRACTICA DE ORTHOGRAPHIA, PARA LOS DOS IDIOMAS CASTELLANO, Y VALENCIANO, de l’escritor i editor Carles Ros i Hebrera (Valencia, 1703-1773), que a mes, era Notari de professio, destacant com a autor d’obres juridiques i llingüístiques. Fon Carles Ros, el precursor de la “Renaixença”.

 1734.- EPITOME DEL ORIGEN, Y GRANDEZAS DEL IDIOMA VALENCIANO, de Carles Ros.

 1734.- Part de l’explicacio inherent a l´ “Aprovacio” de la publicacio del EPITOME DEL ORIGEN, Y GRANDEZAS DEL IDIOMA VALENCIANO; de Carles Ros. L’aprovacio fou feta per Antoni Arenaza i Garate, Doctor en abdos Drtes, i per Andreu d’Orde i Larreategui (Ermua, Vizcaya, 1672-1740), Arquebisbe de Valencia i Inquisidor General d’Espanya; l’autor es Tomas Rodenas (Ayora, 1656-1737), eclesiastic i Doctor en Teologia de la Universitat de Valencia. Diu aixina: “... este Epitome, Panegyris laudatoria, de la lengua Valenciana, en si mesmo se lleva la aprobacion que solicita”.

 1736.- Portada del TRATAT DE ADAGES, Y REFRANYS VALENCIANS, Y PRACTICA ESCRIURE AB PERFECCIÒ LA LENGUA VALENCIANA, del ya citat Carles Ros.

 1737.- NORMA BREVE, DE CULTURA, Y POLITICA DE HABLAR, PARA IDIOMA CASTELLANO; AUNQUE SERVIRÀ TAMBIEN PARA EL VALENCIANO, Y OTROS, de Carles Ros.

 1737.- Gregori Mayans i Siscar, en la seua obra “Orígenes de la lengua española”.: “....i de esto i de la vecindad i trato de los aragoneses i castellanos nace la grande conformidad entre una i otra lengua, aragonesa i castellana; aunque antiguamente la aragonesa se conformava mucho más con la valenciana..” I seguix.: “Los dialectos de la lengua lemosina son la catalana, valenciana i mallorquina. La catalana ha recibido muchos vocablos de la francesa; la valenciana, de la castellana; la mallorquina se llaga más a la catalana, como hija della. De todas las tres la más suave i agraciada es la valenciana, i no me lo hace decir la passión.” “Si atendemos a las palabras, es cierto que ai muchas lenguas más breves que la castellana, i una de ellas es la valenciana

 1737-1789.- Ignacio de Luzán en “La Poética o reglas de la poesía en general y de sus principales especies” Universitat d´Alacant, 2003.

 este poeta, hizo una lamentación en que hay mucha ternura y algunos de los elogios debidos a tan gran rey. Las comedias son ocho, intituladas: Serafina, Trofea, Soldadesca, Tinelaria, Himenea, Jacinta, Calamita y Aquilana. En la Serafina los interlocutores hablan cuatro lenguas: latín, castellano, italiano y valenciano

 1738.-"Fiestas Centenarias con que la Insigne, Noble, Leal y Coronada ciudad de valencia celebró en el día 9 de Octubre de 1738, La quinta centuria...." "Por D Joseph Vicente Ortí y Mayor..."Hi ha un "Romanz" del Dr Josep Rios, vicari de l´iglesia parroqial de Lliria. diu: "A les festes de Valencia, va un poema en valencià..."En le pag 176-180, un coloqui que diu: "e no se si els llauradors,- lo que ells diuen entendran.- Esta es la causa perque- escrich yo hui en Valencià;- que es raho que a nostra- Llengua- la usem al cap de cent anys,- y es cert que no tots entenen- tots los termes Castellans."

 1739.- Portada del BREVE DICCIONARIO VALENCIANO-CASTELLANO, de Carles Ros i Herrera. Valencia, Josep Garcia, 1739

 1740.-El bisbe d´Oriola Gomez de Terón, mana en la visita a S.Nicolau d´Alacant (23-III-1740) “...que de ahora en adelante se extiendan los motes en Idioma Castellano....con apercibimiento de que, por cada mote que se hallase en valenciano será multado el Cura o Teniente que le hubere escrito, en una libra de esta moneda.”

 1744.- Item prohibitiu, que usara el arquebisbe Mayoral en ses visites a parroquies entre 1744 y 1763. (entre atres, Colegiata de Xativa i S. Martí de Valencia ): “El idioma castellano es el que en este tiempo se ussa regularmente en todos los Tribunales....Por tanto, Mandamos: Que en adelante se escriban todas las partidas en lengua castellana, poniendo los apellidos en la conformidad que suenan en Valenciano.”

 1750.- Portada de BREVE ESPLICACION DE LAS CARTILLAS VALENCIANAS, de Carles Ros. Editat en Valencia en 1750.

 1750. Feijoo, Benito Jerónimo en Cartas eruditas y curiosas, en que por la mayor parte se continúa el designio de el Theatro Crítico ...

 “Al modo (este es el símil de que usa) que el valenciano, el catalán, y mallorquín, usando de las mismas vozes, y significado de ellas en su lengua lemosina, apenas se distinguen más que en la pronunciación. Lo más gracioso es, que después de proponernos tan monstruosa paradoxa, sin más prueba que el símil de su lengua lemosina, concluye con el fallo magistral de que quien esto ignorasse no sabe Philosofía”

 1752.- Portada del llibre QUALIDADES, Y BLASONES DE LA LENGUA VALENCIANA, de Carles Ros. Edicio valenciana de l’any 1752.

 1754.- : “Historia general sacro-profana, política y natural de las islas del Poniente llamadas Filipinas” de Juan José Delgado. “que el que ya sabe la lengua tagala, tenga alguna facilidad para entrar en las demás, por ser tomadas de una raiz ó fuente, que es la malaya: así como en Italia la lengua toscana, la lombarda y la siciliana; y en España, la castellana, portuguesa y valenciana.”

 1755.- POESIES VALENCIANES de Joan Collado (1.731-1.767). En l'introduccio llegim "per a que admiren los forasters la brevetat de la nostra llengua valenciana".

 1758.- Edició de l´obra del Dr Juan Carlos Amat, català de Monistrol de Montserrat (1572-1642). En la pag 41 del llibre "Guitarra española y vandola en dos maneras de guitarra Castellana y Valenciana...."diu:"Tractat breu y explicacio dels punts de la Guitarra, en Idioma Valencià, ajustat en esta ultima impresiò de la present Obra. Per a que els naturals que gustaren de dependre, y no entengueren la explicació Castellana, puguen satisfer son gust en este breu y compendios estil."  Segons "carta del Padre Maestro Fray Leonardo de San Martín al Autor, la primera impressio fon en Barcelona l´any 1586. Les edicions que reproduix Ribelles Comín son de 1758, y 1775.

El “Centro de investigación y documentación de la guitarra clásica en cataluña” diu: “Una de las ediciones más completas y divulgadas será la de Girona del 1639.... La novedad de esta edición de Girona es la traducción con el titulo de Tractat breu y explicació dels punts de la guitarra en idioma cathalá (valenciá) [.....] pera que los naturales que gustaran de aprender, y no entendran la explicacio castellana pugan satisfer son gust [...].” ¿ Per que posen valencià entre paréntesis? ¿Acas l´han sustutuït per cathalà?

 1761.- CARTA A JUAN DE VEGA CANSECO (impressio actual), datada en Oliva, I-VI-1761, escrita per Gregori Mayans i Siscar (Oliva, 1699-1781), erudit, escritor, Doctor en abdos drets, en Filosofia, etc. Esta carta està inserta com a “Portic” del facsimil de “Institucions del Furs, y Privilegis del regne de Valencia”, de Micer Pere Hieroni Taraçona (Beniganim, 1547- ?), imprentat en Valencia per Pere de Guete l’any 1580. Llegim al final: “... Para esto es menester aplicarse algo a la lengua valenciana, como en otro tiempo hacían los grandes hombres”.

 1762.- Pagina 237 del llibre FIESTAS SECULARES, CON QUE LA CORONADA CIUDAD DE VALENCIA CELEBRÓ EL FELIZ CUMPLIMIENTO DEL TERCER SIGLO DE LA CANONIZACION DE SU ESCLARECIDO HIJO, Y ANGEL PROTECTOR S. VICENTE FERRER, APOSTOL DE EUROPA, on es pot llegir: “... Tu lengua, la lengua Valenciana, que comunmente hablamos, lengua de nuestra Corte, se hizo lengua verdaderamente universal...”. L’autor fon el religios i escritor Tomas Serrano i Perez (Castalla, 1715-1784), professor de Retorica i Catedratic de Teologia. Edicio feta en Valencia l’any 1762.

En les pag 380-385, la Rima XII diu: " que esta Trompeta Guzmana,- com a Llengua Valenciana- te resavis de Manná."

 1764.- DICCIONARIO VALENCIANO-CASTELLANO, de Carles Ros. Valencia, Benet Monfort, 1764

 1764.- Part del “Juicio” que fa el teolec, escritor i bibliograf Agusti Sales i Alaca (Valjunquera, 1707-1774) sobre el DICCIONARIO VALENCIANO-CASTELLANO de Carles Ros. Comença aixina: “De orden de V.S. he leido este Diccionario de nuestra Lengua Valenciana, explicada en Castellano...”.

 1764.- Part de la “Carta” a Carles Ros, autor del DICCIONARIO VALENCIANO-CASTELLANO i inserta en el mateix. L’autor d’esta carta es l’ecritor i arquelolec Lluïs Galiana i Cervera (Ontinyent, 1740-1771) i manpren aixi: “Mui Señor mio. Tiempo haze que miro à V.M. como un Hombre nacido para èl bien de la Lengua Valenciana...”.

 1768.- Carta a Carles Ros, de Lluïs Galiana i Cervera, autor de RONDALLA DE RONDALLES, a la que servix a un mateix temps de Dedicatoria i Prolec. Manpren aixina: “Amic y Senyor meu. Encara que la llengua Valenciana sia capás de tota aquella perfecció y primor que pot tindre cualsevòl altre idioma...”. Edicio valenciana de l’any 1820.

 1770.-"El Raro diccionario valenciano-castellano único y singular de vozes monossylabas de Carles Ros

 1778.- LA DIANA ENAMORADA - NOTAS AL CANTO DE TURIA, del poeta i jurisconsult Gaspar Gil i Polo (Valencia, 1515-1591). S’edità per primera volta en Valencia l’any 1564. La present publicacio fon publicada per l’erudit i bibliograf Francesc Cerdà i Rico (Castall, 1738-1800). La Diana Enamorada-Notas al Canto de Turia conté varies manifestacions sobre la Llengua Valenciana de les que seguidament n’exposem algunes.

 Pagina 306.- “... Pág. 316. Obra de Mossen VINYOLES desdenyat de sa enamorada, en lengua Valenciana...”. Narcis Vinoles (Valencia, segles XV/XVI) era poeta i Doctor en Lleis.

 Pagina 309.- “... Finalment la Glossa a una canción que hizo Mossen Jórdi de Sant Jórdi en lengua Valenciana...”. L’autor, Lluïs Grespi de Valldaura (Valencia, segles XV/XVI) era poeta i Doctor en abdos Drets.

 Pagina 334.- “... Obres de VICENT FERRANDIS en lengua Valenciana, en que agué joyes, y en totes fon guanyador...”. Vicent Ferrandis (Valencia, segles XV/XVI) era poeta.

 Pagina 345,- “... El Canonigo Mayáns conjetura, que este apellido es compuesto de Vall-de-llors, que en Valenciano es lo mismo que valle de laureles...”. Joan Antoni Mayans i Siscar (Oliva, 1717-1801) era erudit i escritor.

 Pagina 368.- “... haciendo que hablen en nuestra lengua Valenciana, como ellos hablaban...”. L’autor, Lluïs Mila i Eixarch (Valencia, segle XVI) era compositor i escritor.

 Pagina 401/402.- “... a quien las dedicó con un fecundo Diccionario de las voces más obscuras, que en lengua Valenciana el sentido de lo que queria decir Ausias March...”. L’autor fon Onofre Ezquerdo.

 1780.- Romanç. Valencia, oficina de Jose y Tomás de Orga. 1780.

"Puig de S. Vicent Ferrer

En la historia es trobam

Ni sera impropi lo asumpt

Ni lo idioma Valenciá.

 1782.-"Carta scrita a l´abat Dn Manuel Lassala per un car parent seu de sa patria Valencia." De Marc Antoni de Orellana. Diu:

 

Dirà alcú, que aquesta falta

lan suplida els catalans

que han observat el lenguatge

molt mes que molts valencians

Es axi, pero no en tot

la resposta em satisfa

puix la sua lengua es altra

de la nostra molt temps ha

y encara quel Lemosy

a entrambes les generà

desviantse mes la nostra

lengua especial se formà

mes dolç mes clara e facil

que no la del català

que te veus bronques y cifres.......

En el llibre d´Orellana "Valencia antigua y moderna", impres el 1923, en les pagines 130-144, fa un elogi de la llengua valenciana.En les pagines 157-163, s´ocupa de les analogies y diferencies entre les llengues catalana y valenciana. Diu:" Vino a formarse un nuevo idioma llamado Lengua Valenciana...." ".porque el hablar valenciano tiene la articulación suave, clara, y jugando o batiendo la lengua sólo con los dientes y paladar, lo que la habla catalana y mallorquina es violenta, fuerte, áspera y rasgada y con cierta especie de greguesco, tiene más de gutural y ciertos ímpetus duros, broncos y violentos, no desemejantes a aquel desapacible sonido que solemos decir margall, que les hace arrojar las voces con cierta fuerza y resabio muy perceptible con desagrado de quien las oye.

  1782.- El mateix any, Joseph Mariano Ortiz escrivía: “Para hablar la lengua valenciana y entenderla es preciso saber tres cosas: la orthología y ortografía, que es la inteligencia y pronunciación de letras y voces, y el siguiente alfabeto: a, be, ce, de, e, ef, ge, hac, jota, ka, el, em, en, o, pe, qu, er, es, te, u, eix, zeta, etc. Este abecedario sólo se diferencia del castellano en la pronunciación de la hache, jota y x [=equis], en darle a la n por tilde eny, y omitir la e en la efe, ele, eme, ene, ere, ese.”

 1787.- Vocabulari valencià-castellà de Joan Antoni Mayans i Ciscar (ms. 328 de la Biblioteca de l'Archiu del Real Colege Seminari de Corpus Christi - Archiu del Patriarca de Valencia)

 1795.- Primera pagina de CATALOGO Y DESCRIPCIO D’ELS PARDALS DE L’ALBUFERA DE VALENCIA, de l’erudit Marc Antoni Orellana i Mocholi (Valencia, 1731-1813). L’autor d’este Tractat era tambe Juriste, Doctor en Filosofia i Lleis, Advocat del Reals Consells, Academic de les Reals de Sant Carles de Valencia i Sant Ferran de Madrit, etc. Llegim en un passage: “... per ço, e perque no falten forasters que desitgen saber la lengua Valenciana...”. Fon publicat en Valencia l’any 1795.

 1797.- Final del segon torn de OBSERVACIONES SOBRE LA HISTORIA NATURAL, GEOGRAFIA, AGRICULTURA, POBLACION Y FRUTOS DEL REYNO DE VALENCIA, de l’erudit i botanic Antoni Josep Cavanilles i Palop (Valencia, 1745-1804). Diu aixi: “Indice de las plantas mencionadas en la obra. En la primera columna van los nombres latinos, en la segunda los castellanos, en la tercera los valencianos, y en la quarta los franceses”. Edicio de Madrid de l’any 1797.

 Un atra afirmacio T.2º, pag 235 es “ El idioma general de los pueblos descritos en este segundo libro es el valenciano, dialecto de la lengua lemosina”

 I mes:

 En Anna se habla un dialecto que tiene mas del valenciano que del castellano; en el resto de la Canal hasta Navarrés es menor el número de voces valencianas, pero las castellanas distan mucho de su pureza: ménos imperfecta es la pronunciacion en Bicórp y Quesa: en Milláres y Córtes desaparece el idioma valenciano......El idioma muda de repente al pasar de Liria, donde se habla el valenciano: en Pedralba es un castellano malísimo......Algunos vecinos del pueblo se ocupan en las fábricas de alfarería, y hacen varios vasos, especialmente tinajones de mucha capacidad llamados en valenciano Jerres, y por eso se conoce el lugar con el nombre de Castelló de les Jerres.....Quando los nombres valencianos empiezan por l, se pronuncian como si la tuvieran doble, v. g. Lorja, Luchént se pronuncian Llorja, Lluchént. Los escribo con dos ll, para que los que no saben el idioma valenciano los pronuncien como corresponde.....los de Petrél en valenciano tan cerrado como en los pueblos descritos en este último libro......hablan un mal castellano como los de Aspe y Elda, por la inmediacion á pueblos donde solo se usa el valenciano; idioma general en todas las poblaciones de este libro, si exceptuamos la huerta de Orihuela, y las citadas villas de Elda, Aspe y Monforte......uno de los dos anexos de Elche, queda dos leguas al sueste en la falda meridional del cabo de su nombre, llamado tambien cabo del Algibe, y en valenciano cap del Aljúp......

 1797.- Rahonament entre Tito Bufalampolla y Sento el Formal, Llauradors de la horta de Valencia....Diu:

Tornat Tito de "servir al Rey" li diu a Sento:

Creurás que no m´enrecorde

de parlar en valencià?

 1799.- En el periodic "Correo de Valencia" de 15 de Marrç de 1799 llegim: "....si hubiera algunos sabios que fueran afectos a este nuestro valenciano, no tendría el descrédito que le han adquirido los compositores asonantados....." Continua en uns versos en valencià. Atribuït a Batiste Escorihuela.

 1800.- Diccionario Valenciano-Castellano de Manuel Joaquim Sanelo. Inèdit. Edició, estudi de fonts i lexicologia, Castelló de la Plana, Societat Castellonenca de Cultura, 1964.

 1801.- Part del CERTIFICAT del proces iniciat el 4 de setembre de 1576, que conté la Sentencia dictada sobre la declaracio de Noblea de la familia valenciana Martinez de Marcilla. Comença aixi: “SELLO SEGUNDO, DOSCIENTOS SETENTA Y DOS MAREVEDIS, AÑO DE MIL OCHOCIENTOS Y UNO”.

 “Dn Pedro Blasco, Abogado de los Reales Consejos y Archivero General por su magestad de los Reales Archivos de la presente Ciudad de Valencia. Certifico: Que en uno de los estantes existentes en la segunda pieza del Archivo del antes Justicio en las causas Civiles de este dicha Ciudad se halla custodiado y archivado un Libro en folio con cubiertas de Pergamino, señalado con el número 8 e intitulado en idioma valenciano -Requestes del any 1576-...”.

 1801.- REAL DECRETO que forma part com a prolec de la “Gazeta extraordinaria de Madrid, del disapte 5 de setembre de 1801”. Ve donada per orde d’En Joan Manuel de Cagigal en nom del rei Carles IV, en la ciutat de Valencia, a les nou i mija del mati del dia 11 de setembre de 1801; la certifica En Marià Chiarrí, i diu entre atres coses: “... en los sucesivos diarios se insertará la representacion del Excmo. Señor Principe de la paz, y el Real Decreto en los idiomas Valenciano y Castellano”. A este Real decreto li seguix la “Gazeta” en les dos llengües. (Capitania General de Valencia).

 1802.- "Catalogo d'els peixos, qu'es crien è peixquen en lo Mar de Valencia" de Marc Antoni d'Orellana, Valencia, Viuda de Martín Peris, 1802. Seguixen a la portada dos decimes "De un apasionat al Autor y a la llengua Valenciana"

 1805.- "El Silabario de vocablos lemosines o valencianos de Manuel Joaquim Sanelo"

 

1813.- Manuel Civera, en el prolec de la “Colecsio de varies conversacions alusives al nou sistema constitucional que pasaren entre els dos acreditats patriotes Sarro perrengue carreter del poble de Godella y el dotor Cudol, abogat d´esta ciutat de Valencia” diu: “Molt despreciada esta la llengua valenciana y es la causa perque els mateixos que devien ensalsar-la la degraden... de este abandono resulta no escriure´s ninguna cosa de utilitat y profit de ella...”

 1827.- J. Pastor Fuster i Tarongí, València, Imprenta de José Gimeno. "Breve vocabulario valenciano y castellano de las voces mas obscuras y anticuadas, sacado de varios autores.”

 1828.- Leandro Fernández de Moratín en “Orígenes del teatro español”:

 El autor acudió al arbitrio infeliz de introducir diferentes idiomas para animar el diálogo: uno habla en latin, otro en frances, otro en italiano, otro en valenciano, otro en portugues, y los demas en castellano

 1839.- “Ensayo de un diccionario valenciano castellano”. Luis Lamarca. Valencia, J. Ferrer de Orga

1842.- “Ensayo de un diccionario valenciano castellano”. Edició aumentada i corregida. Luis Lamarca.

 1851.- “Diccionario valenciano-castellano” Jose Escrig.

 1852.- Pot llegir-se en la portada: “Diccionario Valenciano-Castellano, inédito, por D Tomás Font y Piris, presbítero y vicario que fue de la parroquial iglesia de Cullera.- Año 1852.- Dedicado á D. Tomás Piris Verger”. Consta de 630 págines.

 1855.Emilio Castelar en “Ernesto: novela original de costumbres”:

 En la plaza de la Constitución de Alicante tenían algunos corredores y comerciantes el siguiente coloquio en su dialecto valenciano, que (entre paréntesis) es muy idóneo para la murmuración.

 1855 Vicente de la Fuente en Historia eclesiástica de España, V

Dícese por algunos bibliógrafos que la primera obra impresa en España (1474) fué la titulada Obres ó trobes en lahor de la Verge María, escrita en valenciano.

 1858.- “Deu y lo mon. Ensayo de monosílabos valencianos.”Benito Altet y Ruate.

 1865.- Nociones de geografía descriptiva de Manuel Merelo.

El idioma, el castellano, derivado del neo-latin, con algunas voces griegas, árabes y otras de origen desconocido, y los dialectos catalán, valenciano y gallego, que se habla en las provincias de su nombre, así como el vascuence que se conserva en las Vascongadas.

 1868.- “Vocabulario Valenciano Castellano o colección de todas aquellas voces valencianas de más difícil equivalencia y que más difieren del castellano., por D José María Cabrera”

 1864. “Rosanes Miscelánea (comprén un vocabulari valencia- castellá: y apunts pera facilitar la ensenyança de la Gramática en les escoles de les poblacions d´esta provincia, en que no´s parla en castellá) Esta escrit per En Miquel Rosanes”.

 1865.- Manuel Merelo, en el llibre ”Nociones de geografía descriptiva” escriu: “El idioma, el castellano, derivado del neo-latin, con algunas voces griegas, árabes y otras de origen desconocido, y los dialectos catalán, valenciano y gallego, que se habla en las provincias de su nombre, así como el vascuence que se conserva en las Vascongadas.”

 1870-80 aprox. Diccionario valenciano de Josep Pla i Costa.

 1873.- Benito Pérez Galdós en “El 19 de marzo y el 2 de mayo”: “Pero yo ando tras el objeto de que coloquen allí a un primo mío que sabe tres lenguas, el valenciano, el gallego y el castellano”

 1879. Constantí Llombart diu en “ Los fills de la morta viva”: “No es, com alguns creuen, un real decret lo que a una llengua li dona o pot llevarli la categoria d'idioma, sino ses propies excelencies, son abundancia de paraules, termes y modismes, sa natural espresió, sa consició y dolsura etc.; com aixis mateix los merits guanyats per ella ab los grans monuments lliteraris qu´ab son talent los seus escriptors y poetes saberen erigirli”

 1887.- Diccionario valenciano-castellano de Constantí Llombart, tercera edició ampliada de l'Escrig

 1887. Juan Valera en Historia de la civilización ibérica [Estudios sobre Historia y Política]

 hemos sufrido durante muchos años en el vestir y en otros artículos para contribuir a esa magnificencia y hallar que es un primor que para novelas y versos al menos, y para mayor variedad se escriba en catalán a veces, como se puede escribir en mallorquín, en valenciano o en gallego.

 1888: GLOSARIO DE LAS VOCES IBÉRICAS Y LATINAS USADAS ENTRE LOS MOZÁRABES...

F.Javier Simonet, en el Cap. IV, pag. XCIX diu: "Veamos ya que parte tuvieron los mozárabes en la formación de los romances o dialectos hablados actualmente en España. Ya hemos notado que el lenguaje hablado por nuestros mozárabes y que en el siglo XIII conservaba todavía, según lo testifica IBN ALBAITHAR, el nombre de su lengua madre, no podía ser un latín puro, elegante y clásico, sino una jerga formada de la descomposición de este idioma y de su mezcla con otros. Examinados con con diligencia los monumentos lingüísticos y memorias que nos quedan de aquellos naturales, nosotros creemos que el lenguaje usado por ellos contribuyó en gran manera al desarrollo de nuestros principales romances, castellano, gallego y portugués, y aún del catalán y valenciano".

 1888.- "Vocabulario valenciano-castellano de los peces" d'Antoni Esteve aparegut dins de El Archivo, 2, 1887-1888, pp. 153-158.

 1891.- Novisimo diccionario general valenciano-castellano de Joaquim Martí i Gadea, Valencia, Josep Canales Romà, 1891.

 1893.- “Insectos y criptógamas que invaden los cultivos en España”, de Casildo Ascárate y Fernández. Escriu: “Las ramas están á veces tan cubiertas que presentan un color ceniciento, de donde le ha venido á la enfermedad el nombre Vulgar de Cenicilla, ó en valenciano Ensendrament, que muchos pueblos le dan..”

 1898.- Vicent Blasco Ibáñez. La barraca. “....en vano se pedían más explicaciones, pues para la ciencia geográfica de la huerta todo el que no habla valenciano es de la churrería......Hablaba en valenciano a los muchachos, regalándoles el fruto de su experiencia. Debían creerle a él que había visto mucho

 1903.- Eduardo Soler y Pérez. “Sierra Nevada y las Alpujarras”. “El anuncio callejero se hace con la frase "á refrescarse", como en Alicante con la de "quién la bebe", empleada por quienes habitualmente hablan en valenciano”.

 1905(Tübingen) Zeigschrift für Romanische Philologie, 29. Pags. 712-731 "Sprachgrenzen und Grenzmundarten des Valencianischen" (Llímits lingüístics i dialectes de frontera del valencià).

 1909.- Vocabulario valenciano-castellano en secciones de Joaquim Martí i Gadea

 1909.- Gran Diccionario De La Lengua Castellana (De Autoridades), Barcelona, Fomento Comercial Del Libro. Pages, Aniceto De 1909. Definició de valencià: «lengua de los valencianos».

 1910-1926.- Gabriel Miró en “Las cerezas del cementerio”: “Precipitóse el guía por una cañada; Félix corrió hacia un puerto para escrutar otros horizontes: allí sólo estaba la calma del crepúsculo. Volvió. Lejos negreaba la silueta del guía, que gritaba algo en valenciano..”

 1910.- Codera, Francisco, en el seu Discurs de recepció en la Real Academia Espanyola: “...y no pocas que hoy sólo se conservan y aparecen, ya en el catalán, ya en el valenciano, ya en el portugués, ya en algunos idiomas...” “así lo acreditan por una parte numerosos vocablos pertenecientes á nuestros romances, catalán, valenciano y castellano..”

 1911.- Pío Baroja, en “El árbol de la ciencia”: Luisito, negro por el sol, hablando ya con el mismo acento valenciano que los demás chicos, jugaba en la carretera.

 1913. CATALECH DESCRIPTIU DE LES OBRES IMPRESES EN LLENGUA VALENCIANA. Eduart Genovés y Olmos, publica 4 volums, al respecte.

 1915.- Vocabulari monosilábich valenciá-castellá de Joaquim Martí i Gadea

 1916: P. Fullana: "La llengua te vida independent, lliteratura propia i pot formar la seua historia d'evolucio morfologica dende que s'emancipa de sa mare. El dialecte no pot tindre vida independient, ni molt manco lliteratura propia; per lo tant, rigause d'aquells que sostenen que el valencià es un pur dialecte: eixos no han llegit nostres clasics del sigles XIV, XV, XVI i XVII"

 1918.- En l´Universidat de Valencia el día 27 de giner de 1918 es crea una catedra de Llengua Valenciana per iniciativa del 'Centre de Cultura Valenciana', la cual fon regentada per el filolec P. Lluis Fullana. Algunes de les obres que publicá este gran filolec valencià foren per orde de publicacio:

 1907. Morfologia del verp en la Llengua Valenciana

1908. Ullada general a la Morfologia Valenciana. 

1909. Estudi sobre Filologia Valenciana. 

1914. Normes ortografiques. 

1915. Gramatica elemental de la Llengua Valenciana. 

1915. La Palatalisacio Valenciana. 

1915. Diferencies Foniques, Grafiques u Ortografiques, Lexiques, Morfologiques y Sintactiques entre el Valencia y el Catala. 

1916. Diferencies dialectals en la Llengua Valenciana. 

1918. Gramatica elemental de la Llengua Valenciana. (2ª edicio). 

1921 Vocabulari Ortografic Valencià-Castellà 

1922. Compendi de la Gramatica Valenciana. 

1925. Evolucio Fonografica de la Llengua Valenciana. 

1926. Temes practics per a l'ensenyança de la Llengua Valenciana. 

1928. Evolución del verbo en la Lengua Valenciana. 

1932. Ortografia Valenciana. 

1933. Ortografia Valenciana. ( 2ª edicio ). 

 1920-1927 "El Lenguaje Valenciano", publicat en la "Geografía general del Reino de Valencia" Pags. 553 y 555 de CARRERAS I CANDI (1862-1937) Historiador – Llingüiste: "Nadie podrá asegurar que el valenciano y el mallorquin sean dialectos del catalán en el verdadero sentido de la palabra. Los tres se han desarrollado con absoluta simultaneidad de tiempo y divergencias léxicas, sin influirse mutuamente."

 1920.- Es publica la "Recopilación de refranes valencianos hecha por el P.Luis Galiana, dominico. Manuscrito inédito que se conserva en la Real academia de la Historia. Lo publica, precedido de unas notas referente al autor y a sus obras Vicente Castañeda y Alcover..." En les notes diu: "Tanto para la justa y acertada práctica del idioma valenciano....." " contribuyó con más ahinco al renacimiento y explendor de la lengua valenciana..."

 1925.- Julià. Ribera i Tarragó, eminent arabiste, publica el seu llibre " De Historia Arábigo-Valenciana ":"Se habló durante los varios siglos de su dominación por los propios muslimes un dialecto romance. Se sabe de modo indudable que en la región de Valencia se habló ese romance, del que quedan huellas no sólo en libros arábigos, sino también en la nomenclatura geográfica de la región. Para explicarse bien esa nomenclatura hace falta conocer el latín vulgar valenciano que usaron los moros"

 1926.- Articul 1º del Real Decret del 26 de Novembre de 1926: “La Real Academia Española se compondrá de cuarenta y dos Académicos numerarios, ocho de los cuales deberán haberse distinguido notablemente en el conocimiento de las lenguas españolas distintas de la castellana, distribuyéndose de este modo: dos para el idioma catalán, uno para el valenciano, uno para el mallorquín, dos para el gallego y dos para el vascuence.”

 1927.- Mapa de la revista “LA ESFERA” (Any XIV, pag.4 Madrit, 26 de març 1927) reproduix la distribucio de sillons que formaben part de la Real Academia Española on esta el Pare Fullana en representacio de la Llengua Valenciana.

 1928.- Discurs fet per l´academic Josep Alemany i Bolufler en contestació al de Fullana en motiu del seu ingres en la RAE:"Insisto en la confusión que en muchas personas existe acerca de una supuesta identidad entre los idiomas catalán y valenciano, o mejor dicho, una absorción del segundo por el primero."

Bolletí de la Real Academia Española. Decembre 1928, pagina 689: "Le dio la bienvenida en nombre de la Academia el individuo de número don José Alemany, quien, lo primero, hizo el debido elogio de los trabajos lingüísticos dados al público por el padre Fullana, e insistió sobre la confusión de que en muchas personas existe acerca de una supuesta identidad entre los idiomas catalán y valenciano, o mejor dicho, absorción del segundo por el primero"

 1930.- Lluis Revest.(Valencia 1892- Castelló 1963), escriu el llibre “La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu”

 1933.- Sanchis Guarner: "La lengua de los valencianos". Edició 1933: La lengua de los valencianos es el valenciano. Somos valencianos y nuestro idioma es el valenciano. Quien renuncia a su lengua y reniega de su patria es cómo si renegara a su madre

 1936.- GACETA DE LA REPUBLICA, num. 328 del 23 de novembre de 1936. Decret del 21 de novembre de 1936, signat pel President del Gover de la II Republica Manuel Azaña i Diaz (Alcala d’Henares, 1880-1940), politic i escritor, i pel Ministre d’Instruccio Publica i Belles Arts Jesus Hernandez i Tomas (Murcia, 1907- ?), pel que “Se crea en este Instituto (Lo Palleter) una cátedra de Lengua y Literatura valenciana que formará parte integrante del plan de estudios en la forma que se establezca por este Ministerio”.

 1959.- Julio Casares. Secretari perpetu de la Real Academia Espanyola de la Llengua: "Y no está exenta de alcance político la rectificación que se ha hecho en las definiciones del catalán, valenciano, mallorquín y balear, con el fin de ajustarlas a las exigencias de la lingüística moderna, dando de paso espontánea satisfacción a los naturales de las respectivas regiones. Del valenciano, por ejemplo, se decía "dialecto de los valencianos". Ahora se le reconoce categoría de lengua y se añade que es la hablada en la mayor parte del antiguo Reino de Valencia"

 1968.- Discurs de recepció en la Real Academia Espanyola: “Poesía y Cancioneros (siglo XVI)”, de Antonio Rodríguez Moñino

 “...la carrera de Juan Timoneda, valenciano, está jalonada por una serie de libros y papeles sueltos, de tanta extensión como variedad, estampados con su nombre o con los transparentes anagramas Diamonte o Montidea

El teatro, la poesía lírica, la cronística, el cuento popular y la anécdota, pasando por el romancero y las obras burlescas, en castellano o en la vernácula lengua valenciana, nutren el copioso catálogo de sus tareas...”

 1977.- Miquel Adlert i Noguerol, en "En defensa de la llengua valenciana": "La realitat es que l'autentica llengua valenciana en sa evolucio, en l'estat actual, ha segut desconeguda pels literats valencians actuals, primer pels arcaïsants i despres, i ara, pels catalanisants. I aixi s'han condenat, com a 'incorrectes', formes evolucionades de la llengua valenciana, sobstituint-les, primer per les arcaiques i despres per les catalanes evolucionades

 1978.- Torcuato Luca de Tena: "La Lengua Valenciana", periodic ABC, Madrid, num. 22529, 24-6-78, pag. 3

 1980.- Aleixandre Cirici. Ponent catalá en la Assamblea de parlamentaris del Consell d´Europa sobre llengues minoritaries: “En cuanto al valenciano aquí la cosa es muy pintoresca. Verá: los catalanes escribimos en valenciano o leridano. La diferencia estriba en que nosotros pronunciamos de una forma mientras que los valencianos lo hacen tal como escriben. Es una cosa curiosa el hecho de que nuestra lengua ha tenido el desarrollo literario a partir del valenciano, porque era el que se utilizaba en los documentos oficiales del pasado. De todas formas, los valencianos, por tradición, consideran que hablan otra lengua diferente del catalán.

 1995.- Conferencia de Torcuato Luca de Tena el 29 de març de 1995: "Me llena de pena, que por motivos extraculturales, se ose poner en duda algo tan evidente como la paternidad exclusivamente valenciana de su lengua, una lengua anterior a la reconquista a los islámicos por el rey Jaime I".

 1.997 Luís Aracil., Filolec: "El nombre de nuestra lengua es Llengua Valenciana y no hay otra definición científica".

 1999. El filosof Gustavo Bueno escriu en el llibre “La esencia del pensamiento español”: “hablan gallego o valenciano o vasco” (PAG 9)....”los idiomas regionales tales como el gallego, el catalán, el valenciano o el vasco”. (PAG 11).

 UNES ATRES CITES DEL SIGLE XX.

 MENENDEZ PIDAL: "Es la lengua valenciana la primera lengua romance literaria de Europa, de cuyos clásicos no sólo aprendieron catalanes sino incluso castellanos."

 SALVADOR DE MADARIAGA: "España". 5ª Edició "Pero el caso es que Valencia no quiere ser otra cosa que Valencia. Su lengua, la valenciana, difiere lo bastante de la catalana para poder permitirse gramática y vocabulario propios."

 MANUEL DE MONTOLIU I DE TOGORES ( 1877-1961), crític i historiador de la literatura, d'ascendència tarragonina. Critic lliterari de "La veu De Catalunya" i "Diario de Barcelona":"La individualidad de la lengua valenciana dentro de la familia de las lenguas latinas, nadie que tenga una mediana cultura la pone hoy en duda".

 POMPEU FABRA: "Nosaltres, catalans, no desitjaríem altra cosa sinó que emprenguéssiu una obra deforta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d'acostar-vos al nostre català: que tractéssiu de descastellanitzar el valencià i, enriquint-lo, procurar acostar-lo al valencià dels vostres grans escriptors medievals."

 PI Y MARGALL: «Subsiste en España no sólo la diversidad de leyes sino también de idiomas. Se habla todavía en gallego, en bable, en vasco, en catalán, en mallorquín y en valenciano»

 AZORÍN: «El valenciano tiene su medida y su sabor. La concisión del valenciano se ve cuando se compara, texto con texto, con otro idioma»

 DÁMASO ALONSO: "la lengua valenciana y la catalana están en paridad y al mismo nivel".Reconeix "una mayor antigüedad de la lengua valenciana, ya que sus raíces se hallan más próximas al latín”

 SIMÓ SANTOJA: "Es curioso que haya sido el valenciano, entre las primeras lenguas hijas de Roma, casi pareja con la italiana, la que alcanzase un Siglo de Oro"

 FRAY JOAQUIM MILLÁN RUBIO diu, parlant de S. Pere Pasqual que: "....los manuscritos más antiguos y más numerosos están en valenciano y se remontan a fechas cercanas a los tiempos del santo. De modo que habló y escribió en valenciano.... 

 Diu l´inclit catalaniste, Germà Colón: “Agustín Rubio Vela ha demostrat de forma irrebatible que la prosa cancelleresca amb conciencia retòrica i estilística, no començà a Barcelona entre els secretaris reials (Es diguen Ferrer Sayol o Bernat Metge etc, ans bé a Valencia entre els escribans de la Sala, es a dir, els escrivans dels nostres jurats, i ha posat de relleu la personalitat de Bartomeu de Villalba (escrivà entre 1371 i 1399) i la seua trancendència en el congriament de l´estil literari en la prosa administrativa.....”

 Vore “Epistolari de la Valencia medieval”, de Agustin Rubio (Vore carta nº 26 de 1421). (Aquests senyors de cathalans)

 Este es el llibre del Consolat del Mar que recollia les lleis maritimes dictades per el Tribunal Maritim del Regne de Valencia (1285), varen ser fetes en romanç valencià.

 Sant Juan de Perusia i Sant Pedro de Saxoferrato, sants italians, foren decapitats el dia 29 d’agost de 1228 en un lloc public de la ciutat de Valencia, en la plaça anomenada Figuera, o de la Higuera, que segons els historiadors correspon a la actual plaça de la Reina, aço es una prova de que abans de la vinguda de Jaume I (1238), es parlava valencià es en Regne de Valencia.

 Miquel Batllori. Universitat de Girona (1/11/1992). “El catalán de Barcelona que se intenta imponer en Valencia es un dialecto infame e infecto.....nunca se aceptará que un dialecto tan infecto como el de barcelona se pueda imponer como lengua nacional”

 El catalán don Antonio Rubió i Lluch en su libro " documentos para la historia de la cultura catalana medieval ", editado en 1908, nos dice, sin lugar a dudas, que la Primera vez que aparece el nombre de lengua catalana fue en 1362, cuando Pedro el Ceremonioso ordenó que el libro francés de caballería Lancalot fuera traducido a lengua catalana. Hasta esa fecha, pues, la lengua catalana no existía.

Sanchis Guarner en la página 29 de su libro " La lengua de los valencianos ", confirma lo de Rubió y Lluch, y añade: " es la primera vez que aparece esta explícita denominación."

 Es un hecho innegable que, entre el valenciano y el catalán, existen diferencias dialectales desde el mismo siglo XIII. El señor Miret i Sans, hablando de un documento, firmado en Alicante, el año 1270, confiesa que ya en ese tiempo había diferencias entre el valenciano y el catalán. Dice este escritor catalán: 

"... si be eren barcelonins els torogants, deu tenirse present l'influencia del Notari, qui era valencia".

 Encara en eixe sigle XIII i coetaneu d'En Jaume I, segons Ferrer Bigné, nos trobem a Donis Guinot, i la seua obra mes important, "Obra figurativa ab rims estaramps en lahor del Rey".

 Manuel Vidal y Salvador (n Torreblanca. m 1697) "Grandezas de la lengua valenciana, por fin segunda en laconismo, sutileza y gracia de los conceptos, compuesta con los metros mas heróicos de la poesía, como son canciones reales, liras y octavas."

 Carta que un arap de Denia li escriu a N'Almudis, contesa de Barcelona, en que s'expressa en Romanç, cap al 1060". Esta carta fon estudiada per Diaz y Diaz, llatiniste i Catedratic de l'Universitat de Compostela, i son estudi enviat al Dr. Ubieto i Arteta.

 FALSIFICACIÓNS DELS CATALANISTES.

 L´Universitat de valencia fa un "recull dels documents que les universitats valencianes han elaborat i presentat a les institucions públiques i al conjunt de la societat en relació a la identitat de la llengua dels valencians i a l'organisme que hauria de servir de referència normativa." amb data de juny de 1998.

 Diuen:

 [1492-97] Bernat Fenollar¹ i Jeroni Pau², Regles de esquivar vocables o mots grossers o pagesívols. (Edició i estudi d'Antoni M. Badia i Margarit, Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XXIII (1950), pp. 137-152; XXIV (1951-1952), pp. 83-116, i XXV (1953), pp. 153-163.)

 Obra subtitulada: "mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la lengua catalana, a juy del reverend prevere mossèn Fenollar e misser Hierònym Pau [e] altres hòmens diserts catalans e valentians e prestantíssims trobadors": "entre les persones de bon ingeni o experiència, fàcilment se coneix dits vocables ésser d'Empurdà, o d'Urgell, o de Mallorques, o de Xàtiva, o de les Muntanyes, o pagesívols, dels quals no acostumen usar los cortesans ne elegants parladors e trobadors"

 L´Universitat, atribuix a Bernat Fenollar, l´autoria d´un llibre on es parla de llengua catalana. Vejam la realitat: Antoni Badia i Margarit, publica en 1999, el seu llibre “Les regles d´esquivar vocables i la questió de la llengua.” En el capítol 9 (pag 148) diu: “Atès l´estat actual de la recerca sobre el tema, he arribat al convenciment que Pere Miquel Carbonell fou qui escriví les Regles de esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, amb una doble col·laboració: una, de llunyana, reduïda i involuntaria, de Bernat Fenollar, i una altra de sòlida, documentada i consultada de Jeroni Pau.”

 

Martí de Viciana, Gaspar Escolano, Carles Ros, Gregori Mayans, Lluís Galiana, Constantí Llombart, son citats- fora de context- per la universitat valenciana per a intentar justificar que parlem català.

 Sanchis Guarner, en la REVISTA VALENCIANA DE FILOLOGIA, publicada en 1964, per la Institucio Alfons el Magnanim de Valencia Pag. 241, tom VI, nums. 2-3 (1949-1962), escriu un articul que titula: “Identificació de nous fragments de la Bíblia valenciana”. Diu que val la pena reproduir el colofó de la Bíblia. “Transcriu”: “....la qual fon trelladada de aquella propria que fon arromançada en lo monestir de Portaceli per lo molt reverend micer Bonifaci Ferrer doctor en cascun dret....”

 L´original diu: “....la qual fon trelladada de aquella propria que fon arromançada en lo monestir de Portaceli de lengua latina en la nostra valenciana per lo molt reverend micer Bonifaci Ferrer doctor en cascun dret....”

 Antonio Bullbena Tusell, escriu a la “Societat Catalana de Bibliofils” en 1906: Comença: “Qui a u castiga a cent avisa”, i diu.

 “La aparició en facsímil d´un incunable de la “Art de be morir”, nos omplí de goig lo cor...Mas, com no hi pot haver may goig complert, no solament nos adonarem de que lo nou llibre era també manxol, mas encare al llegir la única nota (en carácters góthics movibles) stampada a la fi, ab greu dolor haguerem de veure que tota ella era un agregat d´errades y de falsedats......Noresmenys si hagués estat copiada, pla que algú aguera vist a la quarta plana, que lo traductor deliberá de trahuel.....en lenguaje cathala clar e manifest still. Per que sabuda com es la fatlera dels valencians en fer prevaldre lo llur dialecte, en les obres per ells editades, no és probable que siga valenciana la flamant edició. En contra, ho es de cert la nostra qui, a mes de ostentar lo colofó d´en Nicolau Spíndeler- Valencia 1497, diu en lo metéis lloch del Prohemi que la novament reproduhida: he deliberat traurel....en lengua valenciana e manifest estil

 HUICI, A.: Colección Diplomática de Jaime I, el Conquistador, años 1217 a 1253

 Jaume I, es dirigix “Al rey de Castilla negándose a romper con el rey de Túnez”. Diu:

 Carissimo et semper tanquam filio diligendo... Dei gracia illustri regi Castelle... Iacobus per eandem rex Aragonum, etc., salutem et sincere dileccionis affectum. Viemus vuestra carta en la qual nos enviastes a dezir que... sacavamos del feyto de la cruzada al rey de Tunez e aquellos qui eren de la sua seynoria e que cosas hi avia en que non nos pesaria quel sacassemos: e cosas que non le deviemos querer: e enviastes nos a dezir que en la otra carta cerrada que vos embiemos, vos sachabamos los richos homnes qui no tenien nostre bien e que bien podiemos nos veer que todos los ensacavamos. Ond vos respondemos assi. A lo del Miralmomonino señor de Tunez, que bien sabedes vos, que tanto a con nos, e tanto faz per nos, que non nos seria ben que homnes nuestros naturales qui exiessen de nuestra tierra, le feziessen mal: e quando nos hi metemos la sua seynoria entienden se assi, que qui fazia mal a la sua seynoria a el faria mal. E por la amor que el nos faz, e por las treuas que avemos con el, e la .terza por que tanta de gent de nuestra tierra a en la sua, e tanto de aver, que serian a aventura de perder, vos nos end devedes catar, quando nos no nos end quisiesemos catar, que la mayor valor  que entre los reyes  es si ...fe.E sabemos que vos cataredes la nuestra fe, assi quemo nos fariemos la vuestra. Al otro capitol de los vassallos nuestros, vos responderemos assi: que por las conveniencias que son entre vos e nos queremos catar que en neguna manera non podades vos aver razon de fer bien a aquellos a qui nos non que remos ben. A lo de los caveros de nuestro regno qui son vassallos de los richos homnes e de los qui son de nuestra mesnada nos diziemos que nos plaz muyto que vos ayuden en esta cruzada que vos queredes fer predicar contra moros. E en esto e en otras chosas, avemos voluntad de fer por vos quemo por el mellor amigo que nos avemos e en que nos mas fiamos. E femos vos saber que la merce de Deus somos sanos et alegres, la qual coza cobdiciamos odir de vos e mas veer.

 Datum Ilerde, III kalendas madii anno Domini MºCC°- sexagesimo".

 Jaume I, es dirigix  al vescomte de Cardona desde Balaguer o Cervera (9 d´octubre de 1268)

 Iacobus... viro nobili R. de Cardona. A la carta quens enviats, en la qual era contengut que nos vos aviem tramesa quens donasetz postalz de totz los feus que tenietz per nos, per fadiga de servii, et, per ço car vos metietz els castels que vostros no son contra nos, encara queus en ... la honor per tal car no eretz vengut ne vos nous deitz mes a nostre contrast ni per don de nos ni ...e davetz en ... que non no fes mal a nostres homens... per ço car no podietz viure on nuyll loc... per lo vet que nos avem feit, que eretz apareyllat quens donasetz postat del feus tenutz per nos, axi com acostumat es, et no per fadiga de dret ni de servii que fer vos devetz; on a vos en tal manera responem que ben sabetz vos que vos donam carta de guiatge nostra a vos et al comte de Foix que vingueretz salus et segus tro a Ces Avelanes et tornasetz vos a Pons pel feit de la comtessa et vos no parlas anc d'aquel feit de la comtessa ni vingues a Ces Avelanes, ans vos meses en Ager contra nos et meses aqui lo fyll del comte, per si nos contrava et per torbar nos ço que ab los homens d'Ager aviem feit. Eet, can dietz que non fees a contrast de nos, deim vos que tot hom fa contaria a seynor qui establex nuyll loc de cavalers ni d'armes pus lo seynor lo te assetgat, oy es per tala, et, car deitz que vos vedas que nos feesen mal a nostres homens, deim vos que nou semble, pus les compaynes vostres primerament eixiren contra nostres homens et els nafraren, nos avem guidat vos tro a Ces Avelanes et nos no avem acuyndat vos; et semble que mal guardatz los husatges de Barcelona que comence: "Princeps namque quolibet", etc. Aço que deitz que sotz apareyllatz quens donetz les postatz de ço que tenitz per nos, axi com acostumat es, et no per fadiga de dret ni de servii, bem creem que devetz vos saber que costum es de Barcelona et usatge que, irat et pagat, deu hom donar postat a seynor et deu li hom donar per faliment de servii, lo cual faliment nos avetz feit, nos aven demanat vos aquel servii, per ço car 1'usatge diu que en nuylla manera no deu hom contrastar a son seynor, lo cual usatge comença: "Potestatem, etc.", et l'altre começa... per que vos deim eus manam quens donetz la postat de totz... per nos, segons que jaus avem manat, que a donar... deu hom contrastar en nuyl cas et, puyx dada la postat, si a dret negu pot lo li allegar et qui postat se te contra voluntat de seynor gardat que i fa segons lo usatge, saben que si la postat nons donatz, segons que damont es dit, la honor de quens devets fer XXX cavalers, can ajam guerra et que nos no avem guerra ab negu, ben sabetz vos quenn la nostra carta es contengut quens provescatz a fur d'Arago, can ajatz guerra et par be que ajam guerra pus ab (?) Fosta anam per nostra terra. Encara quels richs homens d'Arago nos servexen la honor que tenen per nos, et, pus aquel fur teniets, la honor atam be lans devetz servir. Aço que deitz que aquestes coses estavetz a dret o a coneguda de nostra cort, deim vos que ja ho volguem nos fer can eretz en Ager ens deiem quens isquessetz d'aqui et no o volgues fer, et, pus lavora no o volgues fer, nons es semblant que arans en siam tengutz et no devem metre en coneguda vostres postatz ne vos o devetz dir, ans los nos devetz dar sens tot contrast.

 Datum Balagarii, VII°- idus octobris, anno Domini M°CC°-. LX°-VII°-.

 Vejam com escriuen els catalans per aquells temps:

 Ramón Vidal de Besalú. (1160-1230?) Comarca del Ripollès (Catalunya):

 Introducció en Prosa de “Las rasós de trobar”:

 "Per ço com eu, Ramon Vidals, ay vist e conegut que pauchs homens saben ne han sabuda la maynera del trobar, vull heu far aquest libre par dar a conexer e-s a ssaber qual trobador han meyls trobat; atressi en qual manera deu hom instruir o menar lo saber de trobar. Si en mi allonch en causa que poria dir pus breus, no-us en devetz maravellar, car eu vey e conesch que man saber en son tornat en tenso car so tant breument dit; per que mi allongaray per tals lochs qui-s porion ben leu dir pus breu. Atressi matex si y fas errada e si-y lays pot-se be avenir per oblit o per ço car no n-ay ges ausidas totas las causas qui son el nom, o per ventura hi poria per enfalagamen de pensar, per que totz hom prims e subtils m'en deu rasonar, pus conega la causa. Car eu crey be que mant hom mi blasmara o dira que en algun loch hi degra mays metre, que sol ell lo quart non sobra far ne conexer, ni saubra dir, si non ho trobes tant be asesmat o affermat. Atressi matex vos dich que home prim hi haura que, sitot s'estay be, coy sabrien millorar o mags trar o metre, car a greu trobaretz nengun sauber tant fort ni tant primament dit c'us hom fort prims no-y pogues mills trar e mays metre. Per que-s dix que negu saber pus basta ne be estay negus noms no-1 deu tocar ne moure".

 Diu Besalú.

 "nenguna parladura no es tan natural ne tan detra a trobar del nostre lengatge com aquella francesa o de Lemosi, e totas aquellas terras qui entorn li estan o son lur vesinas, es atressi de totas aquellas qui son entre ellas

 Jaume I. Carta de poblament dels moros de Vall d´Uxo ( agost de 1250)

 En nom de Deu tot piados e misericordios, oracio feta per nostre senyor Dios sobre tots los apostols; aquest es privilegi honrat, lo cual mana nostre senyor lo rey de Arago, de Mallorques, de Valencia e compte de Barcelona e d'Urgel e senyor de Monpesler, a quie Deu mantenga, otorgat a tots los moros de la vall de Uxo, los cuals reebe sots la sua fe e que poblen e poblar facen la vall de Uxo damunt nomenada e les sues alqueries e los seus termens a la dita vall determenats e assignats ans quels moros isquessen de la terra. Et que reten de continent lo castell de la dita vall de Uxo a nos lo rey o a que nos manarem de nostres gentes sin ninguna triga. E retut lo dit castell sobre lo dit pacte, estiguen tots los moros en la lur poblacio de lurs cases e de lurs bens on que sien en los lochs o alqueries de la dita vall de Uxo, ells et tots aquells que per temps seran de lur generacio pera tots temps en fe de nos lo rey... e perdonam e remetem a aquells tots crims o penes pera aquells comeses tro al jorn de huy; e per res non fossen de aquells dits crims o penes demanats, ne sien demanats de alcuns deutes que fossen deguts a alcuns juheus per alguna manera.

E volem que tots los moros sien sobre lur çuna en lurs matrimonis e totes les altres coses, segons çuna. E que pusquen publicar çuna en oracions e en amostrar de letra a lurs fills el alcora publicament, sens nengu prejudici a aquells fer. E- que pusquen anar per tota 1a terra et senyoria nostra e fer tots lurs afers, sens que nels sie vedat per alcuna persona; e quels sia legut e puxen comprar tot blat per a llavor a ops de la llur terra de Borriana en altres llochs de la nostra senyora. E que sien tenguts de pagar tots aquells drets, los cuales solien pagar lurs antecessors ans que isquesen los moros de la terra e lur dret e delme, segons que es contengut en la carta antiga, la cual de present es en la lur ma. E otorgam a aquells que sien franchs en aquest present any de tots los delmes e drets, del dia que retram lo castell de la dita vall de Uxo en un any, que no sien de res demanats dels drets; e apres finit lo dit any, sien tenguts pagar tots los drets e delmes, segons lo lur privilegi antich. E fem los franchs de la venema dels arbres e de tota la ortaliça, sino de aquella la cual se vendra publicament. E que sien tenguts de pagar lo dret de bestiar e de colmenes, ço es de cuaranta una. Et que puguen fer alcadi et alami per si mateixos et que pusquen jutgar les aygues entre si, aixi com era acostumat en temps de moros, segons ques conte en los lurs privilegis antichs. E que sien les rendes de les mezquites a ops de les dites mezquites, aixi com era antigament. E que no pusca poblar ab ells christia ne batejat dins la lur poblacio, sens lo lur voler ne nos no pusguam aquells forzar, ni alcun altre en nom nostre del regne de Valencia per tos temps. Et que sien tots los lochs e les alqueries de la vall de Uxo a servitud del castell de la dita vall de Uxo, segons que de primer ere acostumat. E qui volraanar dels de la vall de Uxo cuant se volea en terres de moros, que ho pusca fer e açols otorgam sens alcuna triga. E que pusquem vendre totes les lurs possessions e bens als moros tan solament e que nols pusquen vendre a alcun christia null temps. I que hajem tots lurs termens e lurs bestiars de Uxo e Nulles e Almenara e lo terme de Urmell en la Plana e les vinies de la alquería appellada de Care e Alfandech, segons que ja eren deputats a ells en tems dels moros. E que pusca anar lo lur bestiar en tot lo terme de Xova, segons que a ells era ja legut. I totes aquestes condicions habem otorgat a ells, guiats et asegurats en tota la nostra terra en persones e en bens ells et tots los que per temps seran, en per tots temps sobre aquesta condicio, que ells sien sotmeses e leals vasalls a nos e a qui apres de nos sera de tota la generacio. E que no pusquen anar a loch o lochs de la guerra nels pusquen donar nenguna provisio en denguna condicio ni a aquells metre alcuna cosa. E que dejen guardar tota la nostra terra e a tots los nostres vasalls be e leyalmen. E que dejen pagar los drets de les colmenes e lo delme de les figues e de garrofes e de les gallines, segons ques conte en altre privilegi per nos a ells otorgat. E que no sien tenguts de pagar drets dels ous, ne fer çofra de lurs persones, ne de lurs besties. E sobre totes les coses damunt nomenades, foren per nos fermades les dites coses.

 Testimonis sobre les dites coses los capdals, D. Ferrando de Muncada; D. Guillem de Muncada; D. Galceran de Pinos; D. Guillem d'Entença. Feta en lo mes de jumet alahir, segons compte de moros, en lany de 648 conjunt lo dit kalendari; en lo mes de agost en lany 1250, segons kalendari de christians. E deposam lo nostre signe sobre les dites coses fermades e loades en lo dit kalendari. E declaram que paguen tots los dits moros e los que per temps seran, la huytena part de tots los fruyts a nos o a qui nos volrem, e que no sien tenguts alcuna altra cosa pagar de tots los lurs fruyts, los cuals naxeran en la lur terra. Exceptam los rayms dels arbres o de les ortaliçes, los cuals no seran venuts. E pagant la octava part de tots los fruyts, nol puscam fer alcuna demanda de tots los fruyts damunt nomenats; exceptat que si per nos o procurador nostre es feyta alguna peyta o demanda als moros, los quals son en la tenença de Valencia ladonchs sien tenguts pagar ço que per nos seran taxats en les peytes. E los moros que stiguen axi isquessen de la terra. E tots aquells que isqueren de 1a vall de Uxo e no foren assetjats ab ells en lo dit castell que tots los lurs bens sien a ops de les persones del castell.

 Escrivi totes les coses nomenades en lo dit kalendari per manament del molt alt senyor rey, a qui Deu salvu, Salam fill de Alquizten. Signum Lacobi... qui predicta omnia laudamus concedimus et firmamus, prout superius continetur.

Jaume I, mana als valencians jurar hereu a l´infant Pere (7 de novembre de 1262)

 Nos Iacobus per la gracia de Deu rey de Arago, de Mallorques et de Valencia, comte de Barchinona e Durgel e senyor de Monpaller, volem e manam a tots los richs homens de les nostres viles e dels castells tant be als lochtinents seus com a aquells qui no tenent qui son en la senyoria del regisme de Valencia que facen homenatge e sagrament al infant en Pere fill nostre qui, com a nostre senyor y plaura que passem daqueste segle, que ells senyor natural e que li sien leals e feels contra tots homens e quel guarden son cors e sos membres et tota la sua terra de mal e de dan e a tot llur poder e en consells e en altres coses e per totes coses, los quals nos a els fariem ni volriem fer e nostra plena senyoria com nos la havem en ells e totes aquestes peraules sien meses en aquest homenatge e en aquest sagrament datendre e de complir a bona fe e sens tot engan.

Datum Illerde, VII idus novembris, anno a nativitate Domini M.CC.LX.II.

 Vejam com escriuen els valencians per aquells temps:

 Arnau de Vilanova. (c.1280-1313): Parlament pronunciat davant Clement V.

 (Déus) un escaravat ha suscitat, ço és, un home qui, per son ofici, tracta altruis fems dels altres, e.1 qual no ha negun privilegi d'altea (ço és, ni de linatge, ni de persona, ni de riquea, ni de poder, ni de dignitat, ni d'estament, car del pus baix estament que sia, ço és de mullerats, és), e hall feit volar per diverses parts de cristians, e fiçar en la cara tots los majors de la Cristiandat (ço és, majors en dignitat, e en auctoritat, e en poder, e en sciència, e en estament, e en multitud o nombre), e tots s'indignaren e s'escomogren contra ell e.1 perseguiren, los uns difamant, los altres menaçant, los altres acusant, los altres encarcerant, los altres metent en cormes, los altres denunciant mençònegues e calúmnies, los altres escrivent e ordenant iniques sentències, los altres faent col.lectes de diners... E, ab tot açò, Déus l'ha guardat en tal manera, que no li han pogut tolre una cuixa, ni una ala, ne un dels grinyons del morre; ans, quant més l'han perseguit, tant pus ferm e pus ardit e pus aparellat és estat de fiçar tots los falsaris de la veritat evangelical; e, ço que és pus notable, tota hora és estat pus alegre... Uns deien que jo era fantàstic, los altres que nigromàntic, los altres que encantador, los altres que hipòcrita, los altres que hertge, los altres que papa dels heretges; e puis que fui cert que aquestes coses cien de mi, anc puixes.

 Eximenis.

 Tenim a Eximenis traductor, escritor i mestre en Sacra Teologia, (Girona, 1325-1409). En 1383 dirigix als jurats de Valencia el REGIMENT DE LA COSA PUBLICA, Hem vist que de Valencia diu que “... aquesta terra ha llenguatge compost de diverses lengues que li son entorn, e de cascuna a retengut ço que millor li es, e ha lexats los pus durs e los pus mals sonants vocables del altres, he ha presos los millors...”.

 Quan es dirigix als valencians, escriu en valencià.¿I quan es dirigix als catalans?

 Vejam, fragments de una de les dos cartes autografes conservades en l´archiu de la Corona d´Aragó (Autografs II. A-8), dirigides a Martí L´Humà. La primera (1392) va dirigida a l´infant Martí i la segon (1396), ya al rei Martí. Les dos cartes, son dirigides desde Valencia.Martí L´Humà, naix en Girona l´any 1356, i mor en Barcelona en 1410. Eximenis es dirigix ad ell en català. Transcripció feta per Sadurní Martí.

 Carta 1

 Molt alt p(ri)ncep eseyor / p(re)mesa deguda reu(ere)ncia ala u(ost)ra altea / sapia la u(ost)ra saujea / q(ue) estam totz deça ab gra(n) ..g ealeg(ri)a / oida lagracia emis(er)ico(r)dia q(ue) mjraculosame(n)t la o(mn)ipote(n)cia de n(ost)ro seyor deu ha .brada en uos / car siatz cert seyor / q(ue) v.... fet es estad. sola obra de deu / attes ço q(ue) fet auetz / e attes u(ost)ro au(er) epod(e)r el(e)s alt(re)s cosas n(e)cc(essari)as / e attesos los pasatggas d(e)ls alt(re)s ça prop pasatz co(m) sos son estatz i(n)p(ro)sp(er)atz axi co(m) lo d(e)l duc de(n)jou e d(e)l duc d(e)l encast.. / p(er) q(ue) resta q(ue) p(er)tal q(ue) aq(ue)ll pod(e)r q(ui)us ha gujat nos pa(r)tescha d(e)uos ans uos fo(r)tifich eus ferm / q(ue) uos molt m(e)s q(ue) daba(n)s siatz attes / al seu s(er)uey / e adorar los lo pus souj(n) / epus deuotame(n)t e afer justicia dreta eneta ef(er)ma e(con)tinua atotz uost(re)s uasaylls / nep(er)ho(m) d(e)l mo(n) fasat. r(e)s (contra) deu / eab ayta(n)t uos sotz sus aemp(er)toste(m)ps It(em) seyor molt alt sapia la u(ost)ra reu(ere)ncia / q(ue) yous he aesc(ri)ura d(e) n(e)cc(essi)tat ço q(ui)s seguex / ço es q(ue) uos ti(n) guatz gra(n) gua(r)da sobra u(ost)ro fyll en sp(eci)al car axi m(e)s comanat / ço es enson me(n)gar beura jaura / e en pendra reu(ere)ncias que nosia tocat p(er) nagu / se(m)bla(n)t dich auos ep(er) gra(n) causa / be q(ue) nous puxa nom(e)nar los factors / mas queus placia q(ue) toste(m)ps catala(n)s fasen en uos e en ell aq(ue)st s(er)uey / ne for. els yam(e)s nous te(n)gatz p(er) segurs / euaga fora tot ho(m) q(ue) puxatz au(er) p(er) sospitos enq(ui)na q(ue) man(er)a ep(er) aço en sp(eci)al aco(r)de ab la seyora duquesa q(ue) p(re)gas ans q(ue) manas sens oir lo (contra)ri alu(ost)ro car ebo(n) s(er)uidor en nicolau pugad(e)s q(ue) sens tota dilacio anas auos / ems eus i(n)fo(r)mas sobra l(e)s ditas cosas ealt(re)s moltas q(ue) el uos ha adir / axi co(m) aq(ue)ll q(ui) sap tota exa t(er)ra p(er) exp(er)ie(n)cia / eus ha si(n)gular amor e afeccio auos e atot ço q(ui) u(ost)ro es / e p...a fe seyor no co(n)t(re)sta(n)t sa .......... ep(ro)posit d(e) no nauegar daq(ui)aua(n)t / el acc..ta los p(re)chs dela dita seyora sens tota resiste(n)cia / ofire(n)t sa toste(m)ps atota cosa ael posibla p(er) la u(ost)ra honor eujda ac(re)xer ea(con)s(er)uar fo(r)t lib(er)alme(n)t It(em) seyor p(er) f(er)mar u(ost)ra seyoria / ep(er) ajustar uos mils abdeu uos placia / anar ab exa ge(n)t abtota u(er)itat g.acioitat sens p(re)judici d(e) justicia / nagu noy p(re)na i(n)juria / sp(eci)alme(n)t en muyll(e)rs ne endonas acostad(e)s / ne enbe(n)s te(m)porals / axi abuos sia oit en sa justicia lo poch co(m) lo gra(n) / e r(e)gitz uos toste(m)ps p(er) fa(m)osos ...seyll(e)rs / ne eclesiastichs tracten fetz c(ri)mi(n)als / ne siatz ne fasatz yam(e)s r(e)s aseyalat sens (con)seyll dome(n)s se(n)sats eteme(n)s deu It(em) seyor aue(m) totz gra(n) gog ca(n)t oim dir q(ue) auetz lib(er)alme(n)t remun(er)atz u(ost)ros s(er)uidos etotz nich han esc(ri)t fo(r)t longame(n)t agra(n) honor u(ost)ra / o seyor eco(m) sepeneden ara moltz co(m) no sen anaren abuos die(n)s los eclesiastichs q(ue) foren bisbas els seglars q(ue) foren richs home(n)s / egiten na sospirs fi(n)s alce. / o deus equa(n)s ni iríen .... q(ue)ls sia dupta q(ue)ls agatz mest(er) e encara abtot axo ueuretz q(ue) ni iran moltz. .t(em) seyor molt alt auetz feta obra maraueyllosa / e delaq(ua)l auetz guayat nom p(er)petual dela gran p(ro)f(er)ta q(ue) auetz feta alseyor rey p(er) pasar en sardeya / e auetz lo animat apasar / e p(er) occasio daço trob ya se go(n)s q(ue) og q(ue) li fa p(ro)f(er)ta de mjl eci(n)ccens bacinetz / gua(r)da.. açi qua(n)t hic ha q(ue) dir pe(n)sa(n)t lo s(er)uey poch que auem aut / ab ta(n)ta co(r)tesia q(ue) enseyatz alat(er)ra It(em) seyor uos soplech q(ue) p(er)..l q(ue) u(ost)ro r(e)gime(n)t sia toste(m)ps p(ro)sp(er)at eq(ue) muyratz ueyll eab h(er)eu e en sa(n)itat d(e) u(ost)ra p(er)sona q(ue) uos ap(re)s deu ho(n)rretz los p(re)latz els eclesiastichs ereligiosos eto..s l(e)s cosas de deu / ne sofiratz q(ue) si podetz au(er) altra hostal q(ue) yam(e)s p(re)natz posada encasas r(e)ligiosas ne en esgleyas / nels tolgatz r(e)s d(e)l lur ne sofiratz q(ue) altra ho fassa / sobra ..o siadeu plau uos sc(ri)ure lo(n)game(n)t / ans he p(ro)posat d(e) acabar uos .. li... que(m) faes come(n)çar onsia posat lo r(e)gime(n)t reyal / eus soplich q(ue) fasatz t(re)ladar lo libra q(ue) he ordonat d(e) caualeria ebo(n) r(e)gime(n)t dela cosa publica / car tot ho faretz sc(ri)ure p(er) ce(n)t flori(n)s ep(er) meys ...... uos eals u(ost)ros lu(m) egran di(rec)tori entotz u(ost)ros afers Item seyor p(er)tal ca(n)t tot ho(m) cau leug(er)ame(n)t soplech ala u(ost)ra altea / q(ue) u(ost)ros p(ecc)atz <e d(e)falime(n)s q(ua)ls q(ue) sien> sien axi amagatz q(ue) ho(m) d(e)l mon ....s sapia car aço p(ro)uocara uostro pobbla a au(er) uos engra(n) reu(ere)ncia / elo (contra)ri i(n)dujria me(n)ysp(re)u q(ui) enson cas ... molt noura It(em) seyor fa mest(er) p(er)la(n)t ab deguda reu(ere)ncia ... siatz cle.e(n)t ...iados m(e)s q(ue) rigoros car cleme(n)cia ab justicia fan fer(m) lo regna alp(ri)ncep / elo (contra)ri lo po(r)ta anore. / nuylte(m)ps ho(m) cru.. p(ro)sp(er)a alafi sego(n)s q(ue) posa la s(an)cta sc(ri)pt(ur)a It(em) seyor deuetz eser toste(m)ps ab cara alegra / mas no molt rie(n)t / mas be acuylle(n)t / car masa ...ra emasa p(er)lar .masa moura los uuyls elcap fan me(n)ysp(re)ar lo p(ri)ncep / el (contra)ri lo fa p(re)ar car es i(n)dici d(e) saujea / laq(ua)l ab co(m)posta aleg(ri)a fa lo p(ri)ncep amabbla p(er) exces.

 Curiosament, el temps en que vixqué en Valencia- de 1383 a 1408, fon el perido de máxima activitat lliteraria. Es conserva un incunable del “Art de ben morir”, de finals del XIV,- tal volta de 1391- que no du el colofó que si trobem en l´edició Barcelonina de 1507: “...he desliberat traurel segons la possibilitat del meu pobre entendre en lengua valenciana e manifest estil : ab ses istories correspondents segons en lati exemplar lo trobe...” Un català, naixcut 87 any passats de la conquista de Valencia, y 49 despres de la mort de Jaume I, diu escriure en llengua valenciana. Si la llengua valenciana no existia, ¿Estaria mal del cap Eximenis?.

 Anem a llegir la Llengua Valenciana d´Eximenis.

 Vol dir, finalment: aquella potestat es segura que posa manera a les sues forçes, car no es res, per excellent o per gran que sia, que no haja obs temprança; en altra manera poch dura. Item, diu un vulgar proverbi, que rao no vol força. E altre proverbi diu: mesura, dura. E altre diu: qui tot ho vol tot ho pert. E moltes altres auctoritats hi ha que si porien allegar. Digats,.senyer frare , dix lo Ciutada, si esdeuenia cas de gran necessitat o de perill evident, o de assenyallat o de irreparable dan de la Ciutat, que noy bastas juhy ni justicia ¿la Ciutat no poria usar de les dites leys? Respos lo frare: «Prou hi cuyt hauer dit;

 Crónica de Jaume I

 Crónica de Bernat Desclot

 Crónica de Muntaner

 Crónica de Pere el Ceremonios.

 Cancelleria

 Dietari del capella d´Alfons el Magnànim. 1438.

 De la nobla ciutat de Valencia:

Encara en la Espanya sia aquella tant amorosa e bella, insigne ciutat de Valencia e regne de aquella, pus altament ennoblida e luada per totes les gents del mon, de les moltes insignes e grans nobleses de aquella, esser tan altament ennoblida de tanta amorositat a totes maneres de gents, dotada de tan dolça e afable e graciosa parleria.

 Hussein Mones, catedratic d´Estudis Hispanics d´Al Andalus en l´Universitat d´El Cairo, diu en el seu llibre “Andalucía, Algarbia and Al Sharky”, que quan va aplegar Jaume I a Valencia, hi havia en el Regne de Valencia 120.000 musulmans, 65.000 cristians i 2000 jueus. Diu que el rei Zayan li va dir al rei En Jaume, al donar-li les claus de la ciutat:

              “En la ciutat de Valencia conviuen musulmans, gent noble del meu poble, junt a cristians i jueus. Espere que sapia gobernar-los per a que continúen vivint en la mateixa armonia i per a que treballen esta noble terra conjuntament. Aci, durant el meu regnat, eixien processons de Semana Santa i els cristians professaven la seua relligio en tota llibertat, donat que el nostre Coran reconeix a Crist i a la Verge. Espere que voste concedixca el mateix tracte als musulmans de Valencia.”

 Castell Maiques, Vicente

Proceso sobre la ordenacion de la Iglesia Valentina entre los arzobispos de Toledo, Rodrigo Jiménez de Rada, y de Tarragona, Pedro de Albalat : (1238-1246) / Vicente Castell Maiques. -- Valéncia : Corts Valencianes, 1996

 D 262 CAS pro quanto mas en las Baronias y Valles del dicho Reyno adonde no solo no les dicen Missa pero aun muchas gentes, hombres y mugeres, no entienden la lengua valenciana ni castellana por el poco comercio y trato que tienen fuera de sus Baronias y en ellas no aver sino solo el Rector los dias de fiesta, y esto tan de passo que mas cuydado tienen de su particular interesse y holguras que no de la enseñança y doctrina de los dichos nuevamente convertidos

 AÑO:  1901

AUTOR:  Boronat y Barrachina, Pascual

TÍTULO:  Los moriscos españoles y su expulsión

PAÍS:  ESPAÑA

TEMA:  19.Historiografía

PUBLICACIÓN:  Imprenta de Francisco Vives (Valencia), 1992

 1580 Comedia llamada Trato de Argel. Cervantes Saavedra, Miguel de

 Buscaron luego un cristiano

para pagar este escote,

y halláronle sacerdote,

y de nación valenciano.

AÑO:  1604-1618

AUTOR:  Sandoval, Fray Prudencio de

TÍTULO:  Historia de la vida y hechos del Emperador Carlos V

PAÍS:  ESPAÑA

TEMA:  19.Historiografía

PUBLICACIÓN:  Universidad de Alicante (Alicante), 2003

 de los cuales uno, con larga y elegante oración, en su arábigo (siendo intérprete Valentín, fraile de San Francisco, de nación valenciano), había dado al Emperador las gracias por el favor y merced

 AÑO:  1648

AUTOR:  Carvajal, Jacinto de

TÍTULO:  Relación del descubrimiento del río Apure hasta su ingreso en el Orinoco

PAÍS:  VENEZUELA

TEMA:  19.Historiografía

PUBLICACIÓN:  José Alcina, Historia 16 (Madrid), 1985

 El sábado veinte y tres nos halló el día en nuestros bajeles, habiendo pasado en ellos la noche toda, desde los cuales descubrimos una isla, a quien llamé la de San Luis Beltrán, de nación valenciano, si hijo de nuestro gloriosísimo padre y gran patriarca Santo Domingo

 AÑO:  1659-1664

AUTOR:  Anónimo

TÍTULO:  Noticias de la Corte

PAÍS:  ESPAÑA

TEMA:  18.Prensa

PUBLICACIÓN:  A. Paz y Melia, Imprenta de M. Tello (Madrid), 1893

 De éste se supo despues que antes que se ordenara había sido bandolero. Era de nacion valenciano, y despedido de casa de D. Gabriel, se fué al reino de Valencia, y buscando á otros dos de sus compañeros antiguos, confirió con ellos el modo de vengarse de su amo

 AÑO:  1684

AUTOR:  Rodríguez, Manuel

TÍTULO:  El Marañón y Amazonas. Historia de los descubrimientos

PAÍS:  ECUADOR

TEMA:  16.Turismo y viajes

PUBLICACIÓN:  Ángeles Durán, Alianza Editorial- Quinto Centenario (Madrid), 1990

 haze memoria de algunos varones de la Compañía, entre los cuales es uno el padre Rafael Ferrer, el cual fue valenciano de nación y entró en la Compañía en la Provincia de Aragón, y de ella passó al Perú y vivió en el Colegio de Quito